judici al 9-n
En defensa del poble
Un total de 157 autocars d'arreu del país s'afegeixen a la concentració
“Calia ser-hi”, diuen els viatgers d'una mobilització cabdal
Atapeït com si fos una nit de Fires. Però era el primer dilluns de febrer –s'intuïa ventós– i el moviment a les sis del matí al pàrquing del pavelló de Fontajau de Girona convidava a deixondir-se. Disposats en files i numerats, els set autocars esperaven les cues dels inscrits. El director de la Fundació Llibreria Les Voltes, Joan Matamala, que va coorganitzar la sortida amb l'ANC Girona, destacava la mobilització, tenint en compte l'hora –la majoria s'havia llevat a les cinc del matí– i el fet de ser una jornada laborable. “En l'última convocatòria de suport, al desembre, a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, hi havia dos autocars”, explicava Matamala. Ho exemplifiquen les xifres: 404 persones van viatjar des de Fontajau a Barcelona. De diferents punts del territori, van sortir més de 150 autocars, i es va respondre així a la crida de les entitats sobiranistes.
El “bon dia”, dit amb un somriure, propi d'una bonhomia acollidora i no com una salutació d'obligada cortesia, convidava a iniciar el viatge amb aquella empenta que ha caracteritzat la gent de comarques en cada Diada significativa i que els ha fet pujar a l'autocar i fer via al cap i casal. Les estelades, encara llustroses, sobresortien de les motxilles. Es preveia, però, que aquesta concentració en suport de l'expresident Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau pel 9-N havia de ser “diferent”. “Cabdal, en l'estadi actual del procés?” “Segurament. S'hi havia de ser”, responien alguns dels passatgers, els que no se'n perden ni una, de les mobilitzacions, que mantenen el to festiu i reivindicatiu. La d'ahir al passeig Lluís Companys va demostrar que, en defensa dels polítics, es defensava el poble, la voluntat de la gent. Ho deia Maria Carme Bataller, en un dels autocars: “És un judici que va contra tots nosaltres i hem de fer costat a la gent que s'hi va posar al capdavant.” Mentre clarejava i s'albirava l'entrada –embussada– de la capital, els cotxes saludaven l'autocar amb clàxons còmplices i banderes al vent. Mentrestant, la següent conversa matinera entre viatgeres –“Si inhabiliten la Forcadell, això ja està” o “La imposició és de ser poc intel·ligent”– s'intercalava amb el seguiment de l'actualitat a les xarxes socials –“Què diu en Vicent Partal a Twitter?”– o amb les fotos compartides a WhatsApp de companys que ja havien arribat i informaven que s'oblidessin de ser a primera fila, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Un cop a Barcelona, hi havia més carrers tallats de l'habitual a la zona, i es va obligar els autocars gironins a deixar els manifestants a la plaça Tetuan i fer el camí a peu fins a l'Arc de Triomf; amb lleugeresa i aturant-se per fer fotos de les primeres aglomeracions. Disgregats, els centenars de gironins es van afegir, alguns, a buscar un forat per poder veure l'arribada de Mas, Ortega i Rigau, al passadís que s'havia format, i d'altres es van afanyar per arribar al fossar de les Moreres i així poder acompanyar els encausats. Els diferents accents del territori es fan sentir en aquestes diades. “Soms de Banyoles!”, van cridar a Rigau una colla a primera fila de les tanques quan l'exconsellera sortia de declarar. Emocionada, els va abraçar. Abans s'havia escoltat per megafonia la declaració de Mas i el vent va ajudar a la poètica, a la metàfora del país: un funcionari intentava enlairar la bandera espanyola, que, mig trencada, no acabava d'aixecar el vol.