Política

ARTUR MAS

EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

“Ens persegueixen per les nostres idees”

“Em poden inhabilitar per tenir càrrecs, però no per servir Catalunya”

“A totes, i amb totes les garanties; és l'única manera de resoldre bé el tema català, fins i tot per part d'Espanya”

“Ha estat un molt bon invent, però la posició d'ERC és no revalidar-lo”

La sobirania no es canvia per quatre inversions; no poden comprar el projecte sobiranista ERC se l'ha jugat molt menys que nosaltres. I no és cap retret; simplement constato l'evidència
Què farà l'Estat? No ho sé. No sé fins on arribaran. Posats a fer, poden fer bestieses? Poden Dir que envies algú a la paperera de la història és ser molt petulant. I ja veurem què dirà la història
Si tot va bé, com espero, ens haurem d'assemblar molt més a Dinamarca que no pas a Cuba

Just d'aquí a una setmana, l'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau seuran al banc dels acusats com a responsables d'haver organitzat el 9-N i haver desobeït les instruccions del TC. A Artur Mas l'acusen dels delictes de desobediència i prevaricació i s'enfronta a una petició de deu anys d'inhabilitació.

“Si la fiscalia vol saber qui és el responsable que hi hagi col·legis oberts, que em mirin a mi, perquè el responsable soc jo.” La frase és seva. La va dir la nit del 9-N i li pot costar deu anys d'inhabilitació.
Em demanen deu anys, sí. D'una manera totalment impròpia. Però ho tornaria a fer.
Gallejar amb aquesta frase aquella nit va ser interpretat com un desafiament i va fer que ara s'hagi actuat amb més contundència?
Segur que sí. “Quien desafía al Estado tiene que pagar”, pensen. L'Estat es va pensar que a Catalunya faríem una cosa purament de costellada, i es van trobar amb una consulta en què van participar més de 2.300.000 persones, amb 40.000 voluntaris, i que va ser perfectament organitzada. L'Estat va quedar noquejat, en estat de xoc, KO, i això és el que els va fer sobreacturar de la manera com ho van fer. I ara volen que algú pagui per aquell gran delicte que és, per ells, haver posat les urnes.
Per tant, què farà davant del jutge? Reconèixer els fets?
Reconèixer els fets, recordar-li que són fets polítics i recordar que no hi ha cap base legal per culpar-nos pel 9-N. Perquè aquest judici és un muntatge organitzat per la Fiscalia General de l'Estat, que vol dir el govern espanyol.
El jutge ha descartat la seva petició que declari el president Mariano Rajoy i el ministre Rafael Català. Per què els volia fer declarar?
Per demostrar que, poques hores abans del 9-N, ells mateixos van dir: “Esto no es ni un referéndum ni una consulta ni nada que se le parezca.” Això ho va dir Rajoy. Si no és res, com carai pot ser un delicte? En la prèvia del 9-N, ho van ridiculitzar i banalitzar, i l'endemà va ser la venjança. Aquest judici és una venjança.
En aquest temps, s'ha sentit acompanyat?
Sí. Acompanyat per molta gent sensible i compromesa, i que valora el que es va fer. I que identifica que hi ha una cosa molt clara: és molt fàcil ser valent de paraula, però molt difícil quan s'ha de demostrar amb fets. Hi ha molts valents de paraula, però menys que ho demostrin amb fets.
Ben acompanyat també internacionalment?
No tant. El que noto internacionalment és que hi ha interès, atenció. El dossier català existeix, i abans no. Ara és present en totes les cancelleries del món, però que hi hagi interès no vol dir que s'hi impliquin, en aquest procés democràtic que estem fent.
No hi ha gaires suports internacionals, doncs?
Li ho diré d'una altra manera: hi ha més suports internacionals pel referèndum que no pas per la independència. El referèndum es veu com un gran exercici democràtic; en canvi, n'hi ha molts que veuen la independència com un problema, en el sentit que crea problemes en altres països i un conflicte enorme amb l'Estat espanyol.
I, pel seu cas, la diplomàcia s'hi ha interessat?
En tot cas, pel que suposa el cas 9-N en relació amb el procés. Hi ha molt interès de la premsa internacional i també dels cossos diplomàtics. Hem de separar interès i suport. Hi ha molt interès, molt; de suport, no n'hi ha tant, o poc. Però que no hi hagi suport no vol dir que hi hagi hostilitat. Hi ha més neutralitat del que l'Estat vol fer creure, i per això sovint diuen que és un afer intern. Segurament, la seva actitud és veure-les venir, seguir-ho…
Què ha de passar dilluns de la setmana vinent? La mateixa ANC ha dit que la mobilització que hi hagi el 6-F serà com un termòmetre del procés.
És una convocatòria feta per la societat civil. I és una oportunitat en el sentit següent: quantes vegades s'ha jutjat per la via penal un president de la Generalitat? Cap. Quantes vegades s'han jutjat els consellers d'un govern no pas per corrupció ni per irregularitats, sinó per haver posat urnes al carrer? Mai. És lògic que el món sobiranista aprofiti l'ocasió. Perquè aquest és un missatge al món: ens persegueixen per les nostres idees.
Dona per fet, per tant, que seran inhabilitats.
Sí. Però això no vol dir que no ens hàgim de defensar. I ho farem. I que quedi clara una cosa: ens poden inhabilitar per tenir càrrecs, però no per continuar servint Catalunya. No se'n sortiran. A la inversa. Perquè no ens poden inhabilitar per continuar servint Catalunya.
Si és inhabilitat, no podrà ser cap de llista del Partit Demòcrata en unes futures eleccions.
Si es tracta d'unes futures eleccions autonòmiques, no. Però sí en unes altres. La possible inhabilitació no m'impediria ser candidat en unes eleccions d'un nou estat català.
Li ho preguntaré d'una altra manera. Té ganes de ser el presidenciable?
Autodescartat Puigdemont, ningú més s'ha de descartar. En altres condicions, jo m'hauria autodescartat; en les actuals, no.
Vostè sap que hi ha qui el considera un gran candidat, però també que hi ha qui el considera políticament amortitzat, i que no toca que es torni a presentar.
Normalment, qui diu això segon, que estic políticament amortitzat, són els nostres adversaris. Com més ho diguin, és que més adversaris ens veuen. Però això no és el més rellevant. El fet clau és que Puigdemont s'ha autodescartat i s'ha refermat així en el que va dir el primer dia, i que ara ningú s'ha de descartar.
No creu que estan trigant massa a proclamar un candidat? Sobretot perquè, passi el que passi, no sembla que unes futures eleccions siguin gaire llunyanes en el temps.
Era normal que molta gent esperés que, un any després, Puigdemont reflexionés sobre si calia o no que continués. I és normal que molta gent al nostre partit el veiés com un bon candidat. Però, davant de l'evidència, de la coherència de Puigdemont, és evident que en els propers mesos haurem de prendre decisions en aquest sentit.
No ho deuen poder eternitzar en el temps...
És evident que no es pot eternitzar, però és evident que hi ha temps, i que ara la prioritat és que el procés acabi bé.
Què va pensar el dia que va sentir la frase “Hem enviat Artur Mas a la paperera de la història”?
D'entrada, aquesta frase la va dir un personatge que no queda clar si continuarà o no en política. Ja ho veurem. Dir que envies algú a la paperera de la història és ser molt petulant, com si l'escrivís ell, com si ell dominés la història. Ja veurem què dirà la història i en quin lloc deixarà cadascú.
Les relacions amb la CUP han estat més complicades del que semblava.
És obvi.
Finalment, però, han dit que aprovarien el pressupost. N'estava convençut, vostè, o no les tenia totes?
Intuïa que la CUP no podia fallar dues vegades seguides. Perquè era fallar al país i a la seva paraula.
Junts pel Sí ha estat un bon invent?
Sí. Un molt bon invent. És el que ha permès passar de la competència entre sobiranistes a la cooperació entre sobiranistes. Amb un marc de competència permanent, no es pot governar el procés sobiranista. Tot i que ERC té tendència a plantejar-ho més en clau de competència que no pas de cooperació, com s'ha demostrat en algues actuacions seves.
Si és tan bon invent, caldrà revalidar-lo fins a completar el procés sobiranista?
La posició d'ERC continuarà sent no revalidar JxSí. D'això, n'hem de prendre consciència. Nosaltres ho hem dit sempre, però ells continuaran pensant que no s'ha de tornar a fer un JxSí. Això vol dir que entrarem en un terreny més de competència que no pas de confluència. Serà un error.
Hi haurà referèndum?
Confio que sí.
Hi confia o n'està convençut?
Si hi va haver urnes el 9-N, aquesta vegada hi han de tornar a ser.
En aquesta ocasió, no es tracta d'un 9-N.
No. Aquest cop és el referèndum. En majúscules. El referèndum, a totes i amb totes les garanties.
Al setembre? O abans?
Puigdemont va dir que al setembre com a molt tard. No ens hem de posar més pressió del compte. L'hem de fer quan estiguem preparats per fer-lo. Quan convingui i estiguem preparats.
El juliol del 2014, vostè era president i se'n va anar a veure Rajoy per demanar el pacte fiscal. Va sortir de la reunió dient “no ha anat bé”. Si hagués anat bé, ara no seríem on som.
El mandat que tenia aleshores era el del pacte fiscal. En aquell moment, tenia un acord amb ERC i en bona part amb IC per anar a la negociació del pacte fiscal. Però Rajoy va donar un cop de porta. Per això vaig avançar les eleccions.
I, ara que ja anem de dret cap al referèndum, l'Estat podria fer alguna oferta que pogués aturar el rellotge?
L'única cosa que podria canalitzar les coses, no pas aturar-les, seria un acord amb l'Estat espanyol sobre les condicions del referèndum. Si el govern espanyol entrés a pactar les condicions del referèndum, no caldria fer-lo al setembre. Se'n podria parlar. Però això és ciència-ficció. Que no ha sentit què va dir Mariano Rajoy fa quatre dies? No al referèndum, no al pacte fiscal, no a la millora de l'autogovern… Només ens ofereix una mica de peixet amb quatre infraestructures. Però les pressupostaran i després no les executaran, com sempre. La sobirania catalana no es canvia per quatre inversions. Que les ofereixen? Direm que sí. I si ens volen millorar el finançament, també direm que sí. Estem en el marc legislatiu espanyol, encara. Quatre engrunes en inversions, que a més a més moltes vegades són un pur bluf, no poden comprar el projecte sobiranista.
Probablement ara el govern espanyol proposarà solucions per desencallar molts dels 23 punts que vostè va plantejar a Rajoy.
Benvingut sigui. Però res atura la resta.
Van ser tots aquells nos el que el va fer independentista?
Sí. També. Però sobretot la sentència del TC que es va carregar l'Estatut. I, dit això, sàpiga que la meva teoria és que fins a l'any 2012 no hi ha hagut cap partit polític català, tret del Partit per la Independència, el PI, que hagi fixat la independència de Catalunya com un objectiu a assolir.
Ni ERC?
Repassi-ho. Tarradellas no hi va pas apostar. Els governs de CiU, tampoc. I els dos tripartits, amb ERC a dins i amb la clau de tot, tampoc. El primer tripartit va apostar per un estatut. I el segon, amb ERC a dins i ocupant la vicepresidència, va aplicar un estatut que ja estava retallat. I, el 2010, ERC va pactar amb nosaltres el pacte fiscal. Quan s'hi han posat, els partits polítics, a assolir la independència com a objectiu polític? Ara. Fa quatre anys. I gràcies al fet que ens hi hem posat tots junts estem en el 48% dels vots i amb una majoria independentista clara al Parlament.
S'ha tornat a veure amb Mariano Rajoy en algun moment?
No.
Els ponts amb Madrid estan trencats?
Madrid els ha dinamitat. Més enllà de la propaganda barata de l'“operació diàleg”, que és un muntatge publicitari que no té res al darrere, el govern de Madrid ha tingut tot l'interès a trencar tots els ponts. A còpia d'incomplir sempre els compromisos. Comencen l'“operació diàleg” dient que no a un referèndum, a una millora d'autogovern… Què és, doncs, l'“operació diàleg”? Anar a prendre un cafè a La Moncloa? Anar a la conferència de presidents? Fer una llisteta d'inversions que després incompliran? L'“operació diàleg” seria retirar les querelles, seure en una taula seriosament a parlar del tema català, a parlar de com hem de fer la consulta…
A Madrid tenen consciència, però, de la dimensió del que passa?
Jo crec que no entenen res. No entenen res del que passa a Catalunya. De la mateixa manera que a Catalunya hi ha cada vegada més gent que ha desconnectat d'Espanya, a Madrid hi ha molta gent que no ha connectat mai amb el que passa a Catalunya. Per a ells, som com estrangers. Però ens volen com a súbdits.
Què farà l'Estat espanyol quan vegi que el govern català convoca el referèndum?
No ho sé. Soc incapaç d'imaginar-m'ho. Depèn d'ells. No sé fins on arribaran. Com a mínim, judicialitzar-ho tot i castigar aquells que tinguin idees sobiranistes. I suposo que continuaran fent guerra bruta. Aniran més enllà? No ho sé. Posats a fer, poden fer bestieses? Poden.
Molts catalans probablement no es pensaven que arribaríem al xoc. Confiaven en algun moviment per part de l'Estat.
No serà, però, que no els n'havíem advertit. Quan vaig convocar eleccions anticipades, per promoure la consulta o el referèndum, vaig dir una frase que he repetit en moltes altres ocasions: res no serà fàcil, però tot és possible. Vaig dir-ho ben clar: res no serà fàcil. Que això seria complicat de nassos ja ho sabíem. I en vam advertir. No es va enganyar ningú.
On som ara? Hi ha por? Respecte?
Hi ha sobretot constància. Una aposta sobiranista molt clara. Que no baixa. A vegades hi ha gent desconcertada? Cert. A vegades n'hi ha d'empipada amb els errors propis que cometem, o amb les picabaralles innecessàries que tenim. I a vegades hi ha una certa desconfiança que això acabi bé. Però l'aposta és clara, ferma i constant. Qui havia de dir anys enrere que hi hauria cinc diades consecutives espectaculars? Qui havia de dir que en unes eleccions amb una alta participació hi hauria una majoria independentista al Parlament? Qui havia de dir que avui l'agenda catalana estaria en totes les cancelleries?
Les enquestes diuen que el PDeCAT no té premi. Tots els sondejos publicats els auguren una davallada electoral.
Ja ho veurem. Jo ja tinc molts quilòmetres recorreguts, i n'he vist de tots colors. El 2003, deu mesos abans de les eleccions, amb un Pasqual Maragall d'adversari, que era un gran rival, estàvem deu punts per sota. I, en aquell moment, en què les enquestes l'encertaven més, vam guanyar en vots només en deu mesos. El que sí que és cert és que el PDeCAT és el partit que més se l'ha jugada, el que més riscos i responsabilitats ha assumit. I haurem de veure si això té reconeixement o no.
Vol dir que ERC se l'ha jugat menys?
És evident. Pel 9-N només hi ha gent processada de Convergència. No és cap retret a ERC. Simplement constato l'evidència. Nosaltres no ens hem quedat amb titulars i discursos, ens l'hem jugada fins a les últimes conseqüències.
El president Puigdemont ha encarregat els preparatius del referèndum al vicepresident Oriol Junqueras, d'ERC.
L'encàrrec el té un govern conjunt, en què hi ha el PDeCAT, ERC i independents. Però l'encàrrec és al conjunt. Se l'han de jugar tots junts, tot i que és evident que hi ha un vicepresident amb una responsabilitat primera, directa. Però tothom hi ha de donar suport. Tota la resta hem de donar suport al govern i al vicepresident perquè el referèndum sigui un èxit. I jo procuraré que se sentin especialment acompanyats, perquè ningú tingui la sensació que jo vaig tenir en algun moment abans del 9-N.
Es va sentir sol?
El moment en què et sents més sol és justament quan t'hauries de sentir més acompanyat. Jo procuraré que ara vagi exactament al contrari de com va anar en aquell moment. Tots ho hem de procurar. S'han de sentir acompanyats. Procuraré que el Parlament i el govern, que se la jugaran, sentin que tenen la gent al seu costat, que no es critiquen i no desconfien els uns dels altres.
El PDeCAT ha reeixit? Vol dir que el nom no és molt complicat?
Tot nom que neix necessita temps per situar-se. El Partit Demòcrata no s'ha presentat encara a cap convocatòria d'eleccions. Quan Convergència va néixer, tampoc devia reeixir al cap de quatre dies. Ara tenim un nom, estem registrats i, a mesura que anem fent eleccions, anirà calant. Ara es tracta que el Partit Demòcrata no perdi energia ni força en aquest moment. Perquè, si la independència va bé, com jo espero, caldrà que Catalunya s'assembli molt més a Dinamarca que a Cuba. I això és el que pot fer el PDeCAT, construir un país a l'estil de Dinamarca, que vol dir un dels millors països del món. Si el lidera el PDeCAT, encara que no ho faci sol, ens assemblarem a Dinamarca. Si el lideren d'altres, ens assemblarem més a Cuba. I, si no arribem a tenir la independència ara mateix, pel que sigui, perquè perdem el referèndum, haurem de fer alguna cosa que s'assembli a Baviera o a Massachusetts, que no són estats independents, però que són de primera línia.
Fer el referèndum i perdre'l serà sinònim que llavors sí que el govern espanyol ens passarà una factura immensa?
Fer el referèndum i guanyar-lo és la victòria total. Fer-lo i no guanyar-lo és una victòria parcial. No fer-lo és un conflicte permanent amb l'Estat. No fer el referèndum seria molt més problema que no pas fer-lo. Seria un conflicte permanent, molt gran. L'única manera de resoldre bé el tema català, fins i tot per part d'Espanya, és fer el referèndum.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.