“La majoria social ja la tenim, però ens volen fer creure que no”

Amb un compendi de coses que van de la pena profunda a gairebé enfadar-me perquè en ple segle XXI estiguem aquí jutjant una gent com si haguessin comès un crim quan el que van fer va ser un acte polític. Això és el món al revés, és d'aquelles coses que quan tinguem perspectiva històrica ens faran riure. Que es facin judicis polítics, quaranta anys després de la fi de la dictadura, no diu gaire res de bo dels espanyols, ni tampoc de nosaltres, que hem estat incapaços de sortir d'aquest infern després de tants anys.

Per la nostra dignitat, no ho hem fet prou. Perquè d'alguna manera ens sentim culpables de trencar Espanya, culpables de ferir l'altre. Per què som els reis de la solidaritat en La Marató i en altres coses? Perquè, fins i tot sabent que els nostres diners serveixen per pagar mobles a Extremadura, tot i així, pensem: “Mira, si s'han de pagar...” La qual cosa vol dir que no acabem d'entendre el concepte solidaritat, perquè això no és solidaritat, sinó que és tributatge. També vol dir que no devem tenir l'autoestima prou alta per respectar-nos a nosaltres mateixos.

Perquè estan perduts, perquè van endavant i enrere: menystenen el procés i la consulta del 9-N per treure-li contingut polític, però després tampoc ho poden deixar passar perquè “el imperio de la ley” s'ha de respectar. Tot plegat forma part d'aquest ridícul general de què parlàvem abans i que d'aquí a uns anys veurem amb molta pena. Volen i dolen. Per un costat et menystenen perquè el seu ego no els permet res més, però per l'altra saben que és un acte d'indisciplina absoluta, fer una consulta que teníem prohibida, i l'havien de castigar.

Em fa patir molt tot plegat perquè penso que la majoria social ja la tenim. El que passa és que ens fan creure que no, però ja la tenim. No es fan durant cinc anys seguits manifestacions tan increïbles com les que hem fet, les enquestes ens ho diuen, però tot i així ens volen fer-ho veure de través.

Però la gent que tenim un projecte per al país som els independentistes. I els que volem canviar Catalunya i que sigui una república independent, som majoria. Gent positiva que està llançant idees per fer un país millor. Enfront hi ha els no independentistes que tenen un projecte per a Espanya, que seria federar-se, fer una república, però són molt pocs per tirar-lo endavant. Això és el mateix que dir que el seu projecte no és res, perquè el que aconsegueix és mantenir l'statu quo, que tot continuï igual. Fins i tot als federalistes ja els comença a fer vergonya parlar de federalisme quan són els únics que volen ser federals a Espanya. En definitiva, hi ha una gent que proposa coses i que vol tirar endavant i una gent que frena. I com que el seu projecte no és viable, el que fa és frenar el dels altres. Davant d'aquest panorama em sap greu dir als unionistes que hi tenen molt poc a fer, perquè la dinàmica positiva sempre acaba guanyant la negativa i el mal humor. Per tant, sóc optimista, i també ho sóc perquè després de tres-cents anys d'ocupació i de minorització de la nostra nació, de la seva llengua i la seva cultura, estem no només donant guerra, sinó a punt de fer un referèndum que estic segur que es farà i que es guanyarà.

El que era terrible era veure com gent d'essència independentista jugaven a l'autonomisme per quatre xavos, que és el que el pujolisme, des del meu punt de vista, va instaurar. És a dir, renunciem a la independència, al somni, al que volem realment, per fer botigueta, per fer quatre duros. Això sí, amb la coartada intel·lectual de “Som els assenyats, tinguem seny, no siguem radicals, no siguem tot allò que als catalans ens fa tant pànic ser”. I amb aquesta excusa quatre burgesos i amb la coartada nacional, perquè la meva iaia votava per Catalunya cada cop que votava Pujol, el que van generar és que l'independentisme perdés credibilitat, que l'autoestima s'anés minant i que nacionalment Catalunya s'anés veient com una nació de garrepes, no com una nació que vol tenir la dignitat d'existir i formar part del conveni de les nacions del món, sinó com una nació que, simplement, utilitzava el nacionalisme per fer negoci. Aquest ha estat un mal terrible contra el qual l'independentisme ha hagut de lluitar des del primer dia. Jo mai m'he considerat nacionalista, sóc independentista, perquè el nacionalisme dit així se'l va quedar el Pujol per fer-ne botiguisme. Sóc independentista perquè Catalunya sigui una nació completa i per poder ser català igual que sóc home i no ho vaig reivindicant cada dia a totes hores.

Perquè moralment se senten atrapats, sobretot pel que diran des de fora. Per si els diran insolidaris, pesseteros i que utilitzen la bandera i la nació per als seus negocis. Aquest discurs ha calat tant a Espanya i a Catalunya, que se senten atrapats aquí.

Per la mateixa raó que Carrillo es va menjar, durant la Transició, la bandera espanyola feixista i l'himne franquista i va estar d'acord a consagrar la unitat d'Espanya en la Constitució. A l'esquerra espanyola fa molts anys que tot això ja li va bé: som d'esquerres en l'aspecte econòmic i social i en l'aspecte territorial comprem el discurs de la dreta. Com que fa tants anys d'això, a nivell nacional i territorial es troben encallats.

Però és que llavors se sentien culpables del genocidi lingüístic, cultural i de tota mena que va fer Franco amb la nació catalana. Després, curiosament, van alimentar l'anticatalanisme i tot això va desaparèixer. Crec que nosaltres, els catalans, amb aquest pujolisme autonòmic i de mirada curta tampoc ens vam fer cap favor.

Quan Catalunya s'independitzi, finalment Espanya perdrà la seva por atàvica a deixar de ser què és i, per tant, s'encararà als seus problemes des d'un altre punt de vista. Ja no acusarà els catalans de ser insolidaris i de ser el pitjor d'Espanya, i veurà que potser ells també són responsables del que està passant. Llavors potser faran un pas de maduresa per agafar les regnes del seu propi país. En el fons, la crisi independentista que hi ha a Espanya amb Catalunya no deixa de ser la punta de l'iceberg, la carta que treus que fa que el castell de cartes s'acabi ensorrant definitivament.

No sé si es farà amb bones condicions, si podrem anar a votar, si passarà alguna cosa; el que sí que sé és que es farà. Vull dir que ens convocaran a les urnes, que hi haurà cens, que hi haurà col·legis electorals. Si després el dia D vindrà l'exèrcit i tancarà els col·legis, això sí que no ho sé, però si passés això seria tan gros que ja hauríem guanyat. Per tant, dic que es farà en aquest sentit, perquè tant en Puigdemont com en Junqueras, com l'independentisme, vull pensar que tindran el sentit comú de no deixar passar la majoria que tenen al Parlament i, per tant, que no es convocaran noves eleccions. Vull pensar que això està fora de dubte, i saben molt bé que posant una data i explicant-ho a Europa estan fent una cosa que és normal en el món civilitzat i que posa contra les cordes l'Estat. En el moment en què es facin enrere, llavors sí que el procés s'acaba.

M'agrada. M'ha sorprès en tots els sentits. Penso que és una persona intel·ligent, assertiva, molt poc egocèntrica, molt autèntica, gens falsa. M'agrada, hi confio. Em sembla que va ser una elecció excel·lent.

Oi, i tant! I crec que hi serem uns quants milers més. Serà tot un èxit.