“Ha arribat l'hora de la política valenta i agosarada”

Quan al president Lula da Silva li van donar el Premi Internacional de Catalunya va dir que l'estat de benestar europeu havia de ser patrimoni de la humanitat. Amb la crisi, les conquestes socials han quedat substituïdes per dues imatges: les retallades i els refugiats. A la pèrdua de sobirania política s'hi ha afegit la pèrdua de sobirania econòmica. Per tant, la recuperació de sobiranies és un problema de model europeu perquè Catalunya no pot estar aïllada del món.

A la UGT hi ha gent del sí, gent del no, gent del no ho sé i gent del potser. A mi m'agradaria que la gent que aposta per una Catalunya independent ens vingués a explicar quin model de societat volen. També m'agradaria que els que aposten per un marc federal amb una reforma constitucional també ens ho expliquessin. La política està molt encallada en si farem referèndum i no se centra a fer debats sobre el model. Volem una Catalunya com Suïssa, com Andorra o com Finlàndia.

La UGT ha fet una aposta molt clara pel dret a decidir i per la cohesió social. El que hagi de decidir Catalunya s'ha de fer votant, no pas judicialitzant la política. Hem participat en el pacte pel referèndum, ara és l'hora dels polítics i dels ponts amb el teixit social i cultural, més enllà del partidisme. El 2017 serà clau, marcarà el futur immediat.

El que vol la gent és participar en una societat on es visqui millor però també a on s'erradiqui la pobresa sobrevinguda i amb un marc laboral més respectuós amb els treballadors. La Catalunya actual és pobra encara que algú ho negui. Qui no coneix alguna persona del seu entorn que hagi hagut d'anar a buscar feina a l'estranger? Qui no té parents a l'atur? Som un país que emigra. En aquest sentit hi ha una dada categòrica: el PIB del 2016 serà a Catalunya de 210.000 milions d'euros. El 2008 era de 209.000 milions. Per tant, podríem dir que en termes de macroeconomia hem sortit de la crisi, però és que resulta que tenim un atur del catorze per cent, mentre que el 2008 era del vuit per cent. I encara hi ha una dada més bèstia: el 2008 el pes dels salaris sobre el PIB era del 51 per cent. Avui és del 47 per cent. Són 7.000 milions d'euros que han passat de ser rendes de la gent treballadora a convertir-se en rendes del capital. Aquesta és la realitat de la situació econòmica. El conflicte nacional entre Catalunya i Espanya s'ha de tractar en termes identitaris però també en termes socials.

Em va agradar votar perquè sempre m'agrada votar. En la majoria de lluites socials i democràtiques els drets no neixen d'un parlament que se'l s inventa sinó d'un carrer que els demana. El 9-N va ser la culminació d'un procés de reivindicació ciutadana, social i cultural que va arribar a una votació que tots voldríem que fos més vinculant.

Jo crec que el problema, com també ha passat en el debat dels pressupostos, és que de l'aritmètica parlamentària en sorgeixen discursos que no van d'acord amb la realitat social i territorial.

Sí, però com que aquí hi ha el risc que hi pugui haver eleccions veus com els partits tiben les seves posicions. En qualsevol cas, no som ningú per donar lliçons a la política, però el sindicalisme de la UGT i de CCOO ha demostrat en els moments clau que la unitat d'acció havia d'estar per sobre dels interessos de les sigles. Per tant, crec que la classe política hauria de posar els interessos socials i de participació a davant dels interessos partidistes. Falta més unitat d'acció i més transversalitat.

Tot depèn de com s'expliquin les coses allà. Ara bé, és clar que a àmbit estatal hauria de sortir a escena gent més valenta, favorable al dret a decidir. Hi ha gent de l'entorn de les esquerres que no ho acaben de veure, però, tot i que les etapes de la pedagogia estan superades, potser hauríem de fer més esforços per trobar complicitats. També hi ha sectors empresarials que hi haurien de dir la seva, que en tenen ganes de fer-ho però que no acaben de fer el pas. És la mateixa indecisió que hi ha al món cultural espanyol.

Jo penso que l'esclat del rebuig a les conseqüències de la crisi encara està per arribar. El problema s'agreuja precisament quan estàs sortint de la crisi i veus que el teu veí ho aconsegueix de manera més avantatjosa. Per això hem decidit passar a l'ofensiva sindical. S'ha de pressionar perquè hi hagi un repartiment de la riquesa. Per això estem nosaltres als sindicats i per això els polítics són als partits, per aconseguir que tothom visqui millor. Miro i veig en Rajoy, la Merkel i en Trump, és per sortir corrents, però com que no podem canviar de planeta, hem de canviar el planeta. La UGT té més de 128 anys d'història. Es va fundar a Mataró el 1888 però la jornada de les vuit hores només es va aconseguir al cap de trenta anys. Per tant, a vegades el que cal és convenciment que les coses són possibles. El moment històric que ens toca viure ens empeny a construir una societat més justa, contra el model imposat per en Rajoy, la Merkel i en Trump.

El problema no són les portes giratòries sinó el poder que acaben tenint determinades corporacions. És l'hora de la política valenta i agosarada. Recordem Finlàndia, a on van deixar caure els bancs. La política ha de ser més agosarada, no pot ser que davant temes com les clàusules terra els polítics es quedin a l'expectativa.

Lògicament això dependrà de la legislació laboral que hi hagi i de la capacitat que aquesta legislació doni a les parts per negociar. Si només som capaços de canviar el segell de l'Estat pel de la Generalitat estarem allà mateix. A cada estat, el pes de les relacions laborals entre els sindicats i les patronals està en funció del que les constitucions marquen. Si nosaltres poguéssim negociar el salari mínim interprofessional i no vingués determinat pel govern ja buscaríem maneres per arribar a un acord i situar-lo als mil euros. Tot depèn de la legalitat que constitueixis i dels equilibris de poder que estableixis. Sinó, passi el que passi, sempre serem més pobres. Quins són els estats que han aguantat millor la crisi? Els que tenen uns serveis públics i una indústria més potent. Per tant, el camí amb els matisos que calgui ha d'anar més cap aquí.