“No m'estranyaria que hi hagués un càstig exemplar”

Tinc la sensació que anirà cap a més perquè el govern de l'Estat s'ha adonat que no té cap altra arma. Ha anat amenaçant, amb la llei de reforma del TC, amb la de seguretat ciutadana, amb l'article 155 de la Constitució... Tot són amenaces i, a l'hora de la veritat, el més fàcil i que creuen que no els fa tan mal és anar, d'una banda, laminant totes les competències que ens queden de l'Estatut, i de l'altra, anant al cos a cos: la querella personal. Van començar amb el president Mas, i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, i ara continuen amb la presidenta Forcadell, amb els membres del govern, de la mesa del Parlament... Creuen que això ens espanta. No entenen quina és la posició catalana. A mi em va sorprendre a partir de l'Estatut. Abans, el TC, el Consell General del Poder Judicial... la justícia en general, actuava tal com havia d'actuar. A partir de les filtracions del TC, del recurs interposat pel PP, de la mateixa actitud del TC aleshores, que després ha anat in crescendo ... Això no és la justícia, és un poder més de l'Estat que l'utilitzen quan els interessa.

No entenen res. No s'entén com un mandatari, quan una part del seu territori sis anys seguits celebra la seva festa nacional d'una manera tan cívica i tan multitudinària i amb una finalitat molt clara: la petició de dignitat per al poble de Catalunya, que no intenti dialogar. Ara parlen de molt de diàleg però durant sis anys no han fet cap cas del que passava a Catalunya. No s'entén que un Estat com l'espanyol no s'assegui a parlar.

Va ser el 9-N. Al 9-N, el govern espanyol, mitjançant el mateix president, els ministres de Justícia, d'Exteriors... anaven dient que era una rucada... No hi donaven cap importància, per molts motius. L'un, perquè creien que no es faria i, un altre, perquè pensaven que si es feia hi anirien quatre gats. La sorpresa va ser el 9-N, i que, amb totes les dificultats del món, fent un procés participatiu, més de 2,4 milions de persones anessin a votar, això els va deixar molt parats. Va ser un punt d'inflexió a partir del qual van començar a actuar més.

Fa un any creia que el cas s'arxivaria perquè pensava que era impensable que un tribunal democràtic jutgés un procés participatiu. Estava convençuda que ho arxivarien, que no arribaria a l'obertura del judici oral, i més quan els mateixos fiscals de Catalunya, que sempre han estat superobedients en la seva jerarquia, van dir que ells no hi veien cap motiu... Seguint els paràmetres de l'Estat, com que l'acusació és d'inhabilitació, no m'estranyaria que volguessin fer un càstig exemplar per veure si ens espantem. Però és absurd. Voldria que no els inhabilitessin, però ja no m'ho crec.

No hi ha ningú. No hi ha intel·lectuals a favor, i si n'hi ha, hi estan en contra. No hi ha mitjans de comunicació a favor, tots hi estan en contra i menteixen. Han fet una campanya tan tremenda contra Catalunya que ja és molt difícil canviar. A més, han alimentat tant aquestes veus que les poques que poden haver-hi a favor són tan puntuals que ni surten. N'hi ha hagut algunes, la de qui va ser president del TC, també la de Javier Pérez Royo... Però, entre la nebulosa, no se'ls veu.

Anuncien una mobilització encara més gran de les que hi ha hagut fins ara. Jo hi aniré, naturalment; primer com a expresidenta del Parlament, i després com a amiga dels tres encausats. I acompanyaré i estaré al costat de les mobilitzacions que facin l'Assemblea i Òmnium.

És important. Ara passen ja de les paraules als fets. En el moment en què acusen i s'obre judici oral, la situació és molt més greu. Com per mi és molt més greu des del punt de vista democràtic, l'acusació contra la presidenta Forcadell, o a la mesa del Parlament o als diputats. Perquè estan acusant la segona institució del país que representa tot el poble de Catalunya. L'atac a la presidenta Forcadell ha marcat un punt de diferència respecte a la Unió Europea.

La segueixo i cada cop que hi ha algun element important la truco o ens veiem. De tant en tant fem dinars amb els presidents del Parlament. Ella sap que estem al seu costat i sempre li hem dit que té tot el nostre suport. I que, en el seu lloc, nosaltres hauríem fet el mateix.

No en tinc cap dubte. Igual que estava segura que el 9-N es faria. Quan el president Mas va dir que es faria, jo no en vaig tenir cap dubte quan molta gent donava per fet que no. El referèndum es farà. Tenim la gran experiència del 9-N, que va ser un èxit, i això ajuda la gent que dona suport a aquest procés, que és moltíssima, i als polítics, que són els responsables de no defallir i de convocar-lo.

No. És molt diferent. Quan es plantejava el 9-N, fins i tot com a consulta amb la llei de consultes, es plantejava no vinculant i no jurídic. Ara es planteja un referèndum vinculant amb tots els ets i uts des del punt de vista de la legalitat perquè internacionalment no hi hagi dubte.

Mai ens hem negat a pactar amb l'Estat i fins a l'últim dia hi estarem oberts. El que no pot ser és que diguis que no acceptes el referèndum si no és pactat després dels anys que fa que ho intentem i que traslladem a Madrid la voluntat que ens deleguessin la competència, o fer-ho de comú acord... Els comuns el que tenen és una excusa que ja no serveix com a excusa.

Cal comptar amb ells però sense comptar-hi. Tant de debò s'hi afegeixin. El 23 de desembre el pacte pel referèndum es va reunir precisament per ampliar la base, que és molt important que l'ampliem, tant pels que votaran que sí com pels que votaran que no. És important que el referèndum es faci i es faci per a tothom. Comptar indefectiblement amb els comuns? Amb molts electors que voten els comuns, segur, amb els comuns com a partit, ja ho veurem.

No ho desvinculem perquè el mateix president Puigdemont va dir que si no hi havia pressupost no hi havia referèndum. I estem al costat del president. Sí que ho fem en el sentit que aquests són els pressupostos d'una comunitat a la qual cada cop martiritzen i ofeguen més econòmicament des de Madrid i, per tant, l'important és el referèndum. Vam arrencar a deu mesos de la convocatòria per començar a plantejar ja una campanya seriosa.

Crec que sí. Ja van fer la boutade el mes de juliol. En aquest moment ells saben que el president Puigdemont, en la qüestió de confiança, ja els va dir que no li interessava que el votessin si això no anava lligat al pressupost. També els va dir que el pressupost de la CUP mai serà el de Junts pel Sí. Que es podrien posar d'acord en alguns punts. Crec que s'aprovarà.

Quan el mes de juliol se'ls va acabar el termini de pròrroga que l'administració judicial els donava, ja es va veure que anaven a la deriva i que s'acabaven. Queden poques setmanes per liquidar el que és Unió Democràtica com a partit. Em sap greu per la part que em toca. En trenta anys de militància, però, estic tranquil·la d'haver pres la decisió que vaig prendre. El partit no anava per on havia d'anar com a partit, sinó que anava a mans de persones que pensaven absolutament diferent i d'acord amb els seus propis interessos. És trist que acabi així.

Quan es demana responsabilitats al govern per situacions que no l'impliquen directament, aquest dona explicacions. Aquí, el responsable més important és el senyor Duran i Lleida.