Senzillament imperdible

Res és casualitat. I, així, haver d’escriure un article sobre la darrera de les sis representacions de L’incoronazione di Poppea (1642/3) de Claudio Monteverdi (1567-1643) al Gran Teatre del Liceu no deixa de crear una sensació estranya, perquè un pot adonar-se que sigui a la Roma de Neró, a la Venècia de Busenello, nom de l’autor de l’extraordinari llibret d’aquesta òpera monteverdiana, o a la Catalunya actual, això del poder va sempre lligat a pugnes, punyalades, joc brut i traïcions. Ras i curt: a la tara que, al cap i a la fi, forma part de la nostra intrínseca condició humana. Escriure-ho en la jornada de reflexió de les eleccions generals espanyoles arriba, els soc sincer, a fer vertigen. Sort, però, de l’experiència artística total que vaig poder viure en l’esmentada representació monteverdiana en què s’ha vist com la liaison entre la concepció i direcció musical d’un dels més grans pioners de la música amb criteris històrics, Jordi Savall (Igualada, 1941), amb un dels més cotitzats directors d’escena del gènere operístic del moment, Calixto Bieito (Miranda de Ebro, 1963), no té motius per no funcionar. Perquè funciona i, a més, molt bé.

Ha estat l’arqueòleg Eudald Carbonell qui, en reiterades ocasions, ha dit que les societats estèrils saben crear polèmiques, però no saben construir debats. La polèmica generada a partir d’unes declaracions del director igualadí, en el transcurs de la roda de premsa de presentació de L’incoronazione, sobre alguns detalls de la concepció de Bieito es podia haver entès de moltes maneres, però determinada premsa va decidir crear una espècie de combat de boxa característic de les esmentades societats estèrils. Savall pot pensar el que vulgui com també Bieito pot pensar, posem per cas, si la fluïdesa del discurs musical, sempre tan necessària en aquestes òperes venecianes del segle XVII, és millor amb l’igualadí o amb el segon director, Luca Guglielmi, cosa que desconec perquè la representació que va poder escoltar el cronista va ser amb el director i clavicembalista torinès. Musicalment ens hem trobat amb l’habitual excel·lència de Le Concert des Nations, el projecte orquestral de Savall, aquesta vegada amb un equip de baix continu de somni amb la presència de noms importantíssims com Andrew Lawrence-King, el mateix Guglielmi, Dani Espasa, Josep Maria Martí o Imke David. L’esmentada fluïdesa, la creació de tensions i resolucions ha tingut en la direcció de Guglielmi un gran aliat. I si no que ho demanin a reputats directors d’orquestra com Sir Simon Rattle o Antoni Ros Marbà que han assistit en algunes de les funcions. Tampoc volem generar una nova polèmica, ara entre Savall i Guglielmi, perquè ambdós constitueixen una aliança artisticomusical que podríem estendre en molts altres col·laboradors savallians –penso en Lluís Vilamajó–, i que per la seva lleialtat bona nota en podrien prendre alguns dels nostres mandataris institucionals.

Si instrumentalment ha funcionat, vocalment no ha estat menys reeixit i hem gaudit d’un cast de luxe on, evidentment, hi hagut moments estel·lars. Estel·lar per la contundència i dramatisme ha estat l’Ottavia de Magdalena Kožená que va signar un Disprezzata Regina i un Addio, Roma! de llàgrima. També van agradar molt les contribucions de noms com David Hansen, Julie Fuchs o Xavier Sabata sempre dins un gran equilibri intern, però el més important, posat al servei d’una lectura dramatúrgica que és la que porta Bieito a llegir la seriositat del capítol de la història de Roma entre Neró i Popea amb els ulls de la nostra contemporaneïtat tan malalta com malaltissa.

Hem assistit, rotundament, a un excel·lent final de temporada que, a partir del dia 24 de juliol, es pot veure gratuïtament al Canal Arte TV. Senzillament imperdible.