La llibertat d'expressió, als jutjats

La llibertat d'expressió i la inviolabilitat parlamentària que defensen els càrrecs electes catalans per emparar la seva acció política estan a punt de caure per un barranc en què l'estat de dret rebrà una nova esgarrinxada, com la que li van fer amb la condemna feta a mida a la Mesa del Parlament Basc pel Tribunal Suprem l'any 2006. El conegut com a cas Atutxa.

Actualment, hi ha tretze polítics catalans que estan immersos en processos judicials, la majoria penals, per l'ofensiva del govern del PP i de la fiscalia espanyola. Entre els grups sobiranistes, hi ha dues estratègies per afrontar-ho: respondre als tribunals seguint les normes jurídiques o desobeir els tribunals espanyols.

El pas més valent, a parer d'uns, o més beneit, a parer d'altres, és el que ha fet el regidor de Capgirem Vic (CUP) Joan Coma, que dimarts passat va decidir no presentar-se davant del magistrat Ismael Moreno, del jutjat central número 2 de l'Audiencia Nacional, a Madrid, que l'havia citat per declarar com a investigat per un delicte de sedició per haver fet una declaració en el ple de suport a la resolució de ruptura del Parlament del 2015. Una aberració jurídica, ja que, com ja ha aclarit en diverses resolucions el mateix Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) al sindicat ultradretà Manos Limpias –que acusava l'expresident Artur Mas d'aquest delicte per haver posat les urnes el 9-N–, perquè hi hagi sedició, cal “promoure un alçament públic i tumultuari”, i el regidor Coma, amb la frase “per fer una truita, primer cal trencar els ous”, no va provocar cap incident.

El fiscal responsable de l'Audiencia Nacional, Javier Zaragoza, però, ho veu clar, i és a les seves mans –després de consultar-ho a la fiscal general de l'Estat– determinar la reacció a l'incompliment de Coma. La norma fixa multes i una denúncia pel delicte de desobediència. Hi ha qui veu el regidor vigatà detingut, i és que el delicte de sedició és castigat amb fins a quinze anys de presó per a les persones constituïdes com a autoritat, i el ministeri fiscal en podria justificar l'empresonament al·legant que no pugui fugir del país.

En mans de la fiscalia de Barcelona, dirigida per Ana Magaldi, hi ha la resposta legal a la segona plantada de l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós (CUP), al titular del jutjat d'instrucció número 1 de la capital del Berguedà. Abans de prendre qualsevol mesura, però, com és habitual, ho consultarà al ministeri fiscal.

Davant d'aquest xoc de trens, amb possibles mesures cautelars greus, hi ha qui opina que, arribats a aquest punt, han perdut credibilitat tant la classe política com la judicatura. Els polítics ja no saben conjugar el verb negociar, mentre que la judicatura –segons alguns experts escandalitzats– sembla que hagi oblidat el bonus fumus iuris, que en l'àmbit jurídic significa ‘presumpció de bon dret'. És a dir, que el jutge interpreti sense prejudicis peticions d'una banda i de l'altra.

El TSJC, que ja s'ha pronunciat dient que el 9-N “no és un procés polític”, prepara el primer judici contra el sobiranisme, en què l'expresident Artur Mas i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega seran jutjats per desobediència al Tribunal Constitucional (TC) i per prevaricació administrativa. S'enfronten a fins a deu anys d'inhabilitació per haver permès el procés participatiu en què van votar més de dos milions de persones el 9-N del 2014. Es preveu que el judici sigui el gener del 2017. Potser, però, estimen que cal adormir-lo perquè coincideixi amb el judici que, segurament, el Tribunal Suprem farà al diputat català Francesc Homs pels mateixos delictes. No hi ha por de dictar sentències dispars, perquè en la resposta dels recursos als polítics ja s'ensuma una condemna, però així s'estalviarien sorpreses. Si el TSJC, en un miratge, dictés l'absolució de Mas, Ortega i Rigau, el Suprem tindria l'última paraula, i ja s'intueix un revival del cas Atutxa.

Si la política ha fracassat, als tribunals cal seguir la norma marcada, i els advocats defensors de Mas, Ortega i Rigau han hagut d'aplicar una defensa tècnica, com l'acusació feta pels fiscals Emilio Sánchez Ulled i Francisco Bañeres. La defensa insisteix que no es compleix la desobediència perquè no tenien un advertiment explícit i personal del Tribunal Constitucional, una possible mancança que ja s'ha esmenat –i amb dos advertiments– en el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. I és que la querella que ha presentat la fiscalia espanyola contra Forcadell està força treballada, amb un munt de jurisprudència, i tapa els forats que pot tenir el procés penal contra Mas, Ortega i Rigau.

Tècnicament, també es planteja que el Tribunal Constitucional no és un òrgan jurídic –sí que ho són el TSJC i el Suprem– i, per tant, la desobediència no pot ser penal, sinó que ha de ser d'un altre àmbit.

La presidenta Forcadell ja ha expressat que la seva actuació s'empara en el respecte del dret que tenen tots els parlamentaris a poder debatre i expressar les seves opinions polítiques. La fiscalia espanyola, en la querella, ja ha deixat clar que no considera que la segona autoritat de Catalunya tingui la protecció de la inviolabilitat política. Sí que la respecta, en canvi, a tots els diputats de Junts pel Sí i de la CUP que van votar a favor de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent.

La defensa de la llibertat d'expressió, i d'acord amb els seus treballadors, és el que han defensat els sis regidors de Badalona davant del jutge que els ha citat a declarar en qualitat d'investigats per un delicte de desobediència. No es compleixen els requisits del delicte, que ni tan sols va advocar el jutge del contenciós que els va obligar a tancar el consistori el 12-O. El titular del jutjat d'instrucció de Badalona hauria pogut no admetre la denúncia del PP per temerària i sense el principi de bona fe. Un arxiu sense una mínima diligència és sempre obligat reobrir-lo, però per un òrgan superior. Les lleis s'interpreten i aviat veurem si el bonus fumis iuris encara s'aplica.