Un dilluns que no serà rutinari

La imatge és espectral, fins a cert punt desconcertant i tot de com d’irreal sembla. No hi ha literalment cap racó a peu de carrer, cap, que no tingui ben visible la marca de la destrucció. La devastació, feta paisatge durant quilòmetres i quilòmetres. Malgrat que els veïns asseguren que la situació ha millorat respecte a no fa tants dies, gairebé dues setmanes després de la tragèdia de la dana els municipis de l’Horta Sud més afectats continuen immersos en una situació d’excepcionalitat absoluta. Aquí s’ha trencat gairebé tot, començant per la quotidianitat més elemental i les rutines més bàsiques. Avui, dilluns, tot serà essencialment igual que ahir, diumenge, perquè qui no ha perdut el negoci ha quedat sense cotxe per poder anar a treballar si té la feina a València ciutat o encara està embrancat a treure les tones de fang que s’acumulen als carrers o baixos dels edificis. La normalitat, aquí, trigarà a arribar. I molt.

Massanassa, una població de poc més de 10.000 habitants que en circumstàncies normals no seria a més de vint minuts en cotxe de València capital, és un d’aquests punts on el càstig de la gota freda és totalment omnipresent. Arribar-hi és una odissea, i als afores s’amunteguen cotxes convertits en ferralla i marcats amb senyals fets amb esprai –com ara una X– que alerten els equips d’emergència que ja han estat revisats per comprovar si hi havia algun cadàver a dins. A les principals artèries del nucli urbà, però, com ara l’avinguda Blasco Ibáñez, ja s’han aconseguit retirar els vehicles malmesos gràcies a la intervenció de maquinària pesant, com excavadores i grues, que ja es deixen veure i que actuen sobre el terreny aplicant una ordre de prioritats de contingència pura i dura: primer, fer transitables els carrers, i si això implica simplement apartar la runa, es fa. I retirar-la del tot ja serà tasca per a més endavant.

Sense activitat comercial de cap tipus i amb les comunicacions molt malmeses, l’Ajuntament de Massanassa se les ha hagut d’empescar per mantenir canals oberts per alertar la població, com ara recórrer a un servei públic per alertar aquell veí o tal altre que a casa el busquen. Per a altres necessitats, com abastir de menjar, entitats i particulars han improvisat diverses iniciatives com ara el menjador popular que l’associació Cuina Solidària del Baix Maestrat ha muntat a l’edifici del centre sociocultural municipal, i des d’on se serveixen àpats calents, com ara paella, a veïns i voluntaris.

Perquè una de les imatges icòniques que donen una altra dimensió a aquesta crisi, aquest cop en positiu, és la de la solidaritat popular. Perquè ahir, avui i possiblement demà seran centenars, o potser milers, els voluntaris que seguiran recorrent cada racó de Massanassa, Paiporta i Torrent retirant fang o buidant, cubell a cubell, els aparcaments que continuen negats. Vinguts d’arreu, i agrupant-se molts cops instintivament sense conèixer-se de res, allà on creuen que se’ls necessita hi van, pregunten, i si han d’ajudar a treure mobles fets malbé o a buidar un local devastat, hi van, sense més organització jeràrquica que aquesta. És a dir, cap. “Els voluntaris estan venint i no poden ajudar perquè aquí no organitza ningú res. Aquí mana un; allà, l’altre... I al final no mana ningú”, es lamenta Juanmi Miguel, copresident del casal faller Jaume I, una de les moltes entitats que s’han bolcat en la crisi. I fa una crida: “De menjar anem bé, i potser el que ara cal és que la gent comenci a donar coses que ajudin els veïns d’aquí a poder recuperar el dia a dia, com petits electrodomèstics o paelles.” Queda dit.

La torrentada va rebentar les persianes i va negar la totalitat dels comerços situats a les plantes baixes, alguns dels quals es mantenen encara sense que ningú s’hagi atrevit a creuar-ne la porta. En César és el propietari de l’orxateria Fred i Calent, un dels punts de trobada més carismàtics del poble, on acaben de treure la runa. “He plorat de ràbia, però ara toca remuntar i obrir com més aviat millor”, diu esperançat per l’ajut i el suport dels amics, que l’han encoratjat a tirar endavant i a afrontar una inversió d’uns 30.000 euros per refer el local, que tenia vint anys d’història. No ho veu tan clar en Karen, que feia dos anys que feia de forner i elaborava amb la seva dona, Lillit, pastissos típics d’Armènia. “Hi vam abocar els estalvis dels vint anys que feia que treballàvem aquí”, diu derrotat en vista d’un futur incert i en espera del que acreditin i puguin cobrar de les assegurances. Sense aquests ajuts, es veu incapaç de tornar a fer de forner. Al davant, hi té un descampat ple de cotxes amuntegats per on diu que li va arribar l’avinguda d’aigua que li va arrencar la porta de la botiga. Com ahir, avui tornarà al local, sense res a fer més que esperar.