Política

Sobirania i retorn de la història

L’autonomia estratègica de la UE és un dels eixos de la campanya electoral dels comicis del 9 de juny

Els 27 socis han entès que han d’assumir més responsabilitats i coordinació en matèria de defensa

La CE s’ha fixat com a objectiu que la Unió Europea es converteixi en “un pol de poder geopolític”

La guerra de Rússia contra Ucraïna ha forçat els europeus a prendre decisions insòlites
S’ha obert un debat sobre la necessitat d’incrementar la capacitat productiva per competir en el món global

Els ciutadans de la Unió Europea estan cridats a les urnes. Per primera vegada, enguany les eleccions al Parlament Europeu es produeixen amb una gran guerra europea interestatal en curs, ni més ni menys que entre una potència nuclear com Rússia i l’estat més extens del continent –descomptant la part europea de la Federació Russa–, Ucraïna, país que rep suport de gairebé tots els països de la UE. En aquest context bèl·lic, per primer cop un dels temes fonamentals de la campanya electoral gira a l’entorn dels plans per avançar cap a una integració europea més gran en matèria de defensa, com a part fonamental de la pregonada “autonomia estratègica”, un concepte que amb els anys ha esdevingut intercanviable amb el de “sobirania estratègica”.

Aquesta terminologia va aparèixer sense generar grans titulars el 2013, quan va ser inclosa per primer cop en els documents estratègics que fixen els objectius de la política exterior i de seguretat de la UE. No va ser fins al 2016, però, que, amb l’arribada de Trump al poder als EUA liderant l’aïllacionisme de l’America first, va trontollar la viabilitat i el futur de l’OTAN, i a aquesta banda de l’Atlàntic va guanyar força la idea que a la UE li calia assumir més responsabilitat i capacitat de decisió i de coordinació en matèria de defensa.

Una de les veus que més es van fer sentir va ser la del president francès, Emmanuel Macron, escollit la primavera del 2017, que en va esdevenir un dels principals valedors, tot recobrant la pulsió històrica del gaullisme francès i identificant la idea de l’autonomia estratègica com a potencial vehicle per a les ambicions de retornar França a una posició de grandeur en matèria internacional. La llavors cancellera alemanya, Angela Merkel, mai va veure aquesta aposta amb bons ulls, ja que per a Alemanya implicava enfrontar-se amb dos dels traumes heretats del segle XX i que han condicionat la seva política durant dècades: l’aversió a gastar en defensa i el dogma de l’austeritat. Al final del seu darrer mandat, però, la va acabar assumint com a inevitable.

La Comissió Europea que va prendre possessió l’estiu del 2019, amb Ursula von der Leyen al capdavant, va fer de convertir la UE en “un pol de poder geopolític” un dels seus objectius principals. Aquesta visió es va intensificar a partir del febrer del 2022, arran de la guerra total que Rússia va llançar contra Ucraïna. Des de llavors, i tot i la coordinació i mobilització de recursos en suport d’Ucraïna que s’ha donat en el marc d’una OTAN revifada, la UE hi ha tingut un paper cada cop més rellevant, amb decisions insòlites fins ara en l’àmbit de defensa. Així, l’activació del mecanisme European Peace Facility ha permès aportar 11.000 milions d’euros en equipament militar a les forces ucraïneses. Deixant de banda l’ajut aportat directament pels estats membres, la UE ha contribuït amb un total de 60.000 milions en ajuda militar, financera i humanitària.

Paral·lelament, el març del 2022 es va anunciar la creació d’una força de reacció ràpida europea capaç de mobilitzar fins a 5.000 tropes en cas de necessitat, com a part de l’Strategic Compass en matèria de seguretat i defensa, que inclou una vintena de mesures per enfortir la coordinació entre membres en matèria de seguretat marítima, amenaces híbrides, ciberseguretat, intel·ligència i seguretat espacial.

El principal repte, però, continua sent la reduïda capacitat de producció d’equipament i munició dels països europeus en conjunt, amb unes mancances evidenciades per les dificultats per fer front a la demanda que ha requerit donar suport als esforços defensius de les forces ucraïneses, suplertes en gran mesura per l’armament que ha arribat dels EUA. De fet, ni més ni menys que tres quartes parts de l’ajuda inclosa en la European Peace Facility és material fabricat fora de la UE.

El març del 2024, la Comissió Europea va aprovar la primera estratègia europea industrial de defensa, amb l’objectiu d’incentivar la recerca i la producció d’equipament militar propi. El pla estableix l’objectiu per al 2030 d’adquirir almenys el 40% d’equipament dels països membres de manera conjunta, destinar la meitat del pressupost en compra d’armament a productes europeus i que un mínim del 35% del comerç en matèria de defensa es faci dins de la UE, a fi d’avançar cap a una estandardització. Uns objectius tan ambiciosos com poc realistes a curt termini.

Una altra de les mesures que es debaten és l’emissió conjunta de fins a 100.000 milions d’euros en bons sobirans per destinar-los a l’ampliació i millora de la capacitat de producció, i contribuir de retruc a avançar en la sobirania fiscal de la UE. S’espera que s’aprovi els mesos vinents. També diversos estats defensen establir un sistema d’aprovació amb majoria qualificada per a les decisions del Consell de la UE en política exterior i defensa comuna. Es trencaria així la regla de la unanimitat i s’eliminaria el poder de vet.

La qüestió de l’ampliació de la capacitat de producció en l’àmbit de la defensa entronca amb un debat més ampli sobre la necessitat d’una reindustrialització europea i d’incrementar la capacitat productiva industrial al continent en un context de creixent competició global pel control de les cadenes de valor, especialment pel que fa a les parts que inclouen components i sistemes tecnològics d’alt valor afegit. De retruc, gira a l’entorn de l’aposta europea per revertir les dependències estructurals que fins ara l’han lligat a tres competidors o adversaris: a Rússia en matèria energètica, a la Xina en l’àmbit comercial i industrial, i als EUA pel que fa a provisió de seguretat, que precisament estan abraçant una estratègia proteccionista com a part de la seva pròpia competició industrial i tecnològica amb Pequín.

De moment, són moltes les preguntes i poques les respostes, especialment pel que fa a les alternatives disponibles en capacitat d’obtenció de components, energia i matèries primeres per fer funcionar aquestes indústries, i sobre com es pot fer compatible amb els plans per a la descarbonització de l’economia. També, si hi haurà voluntat per avançar en termes de sobirania fiscal europea i per trencar amb el dogma de l’austeritat, especialment en el cas d’estats com Alemanya i els Països Baixos.

Pel que fa a la reducció de la dependència en defensa envers els EUA, l’aposta per incrementar la despesa militar europea i alhora augmentar la producció industrial pròpia s’espera que pugui repercutir positivament en les economies europees. D’altra banda, la constatació que les prioritats estratègiques dels EUA ja no inclouen el continent europeu, sinó la contenció de l’auge de la Xina i la seva rivalitat a l’Àsia-Pacífic, fa d’aquest recentrament europeu una qüestió de necessitat i deixa enrere una rèmora de la guerra freda com és que el pes de la defensa d’una part del continent recaigués en els Estats Units. De retruc, reduir el pes relatiu en el pla militar i econòmic dels EUA al continent pot tenir la virtut de contribuir a minvar la seva capacitat d’influència política sobre els països de la UE.

El procés d’integració europea és un artefacte polític de caràcter tecnocràtic engendrat en temps de pau al continent i per a temps de pau, fill de la profunda ferida que va deixar la Segona Guerra Mundial. A partir de principis dels noranta, la fi de la guerra freda i la desaparició del bloc socialista van portar l’europeisme a abraçar els marcs de la fi de la història de Francis Fukuyama com si d’una profecia autocomplerta es tractés, liderant el cosmopolitanisme habermasià, l’optimisme neoliberal i les idees de postnacionalisme i postsobirania, en una època que va permetre la màxima expansió del poder tou de la UE desenvolupat a través del comerç i dels marcs normatius.

Aquest model es desfà i esdevé inoperant davant l’enduriment que viuen les relacions internacionals. En un context d’acumulació de crisis sistèmiques, Rússia s’ha desinhibit en l’ús de la força al continent per perseguir els seus objectius geopolítics recorrent al xantatge nuclear i amb un revisionisme de les fronteres terrestres i marítimes. Més enllà d’Ucraïna, Moscou no reconeix plenament la sobirania d’un conjunt d’exrepúbliques soviètiques, com és el cas de Moldàvia, i una fallida dels països europeus a l’hora de mantenir la capacitat d’autodefensa d’Ucraïna enviaria un missatge de feblesa del qual el Kremlin prendria bona nota. En joc hi ha ni més ni menys que el significat de la sobirania, en aquest cas dels estats, i la validesa del dret internacional al continent.

No és que la història hagi retornat, sinó que, en realitat, mai havia marxat, i ha entrat de ple en un període d’acceleració. En aquest nou paradigma, la capacitat per intentar fixar límits a aquest ús de la força al continent europeu es fa cada cop més a través de la possessió de força de caràcter defensiu per fer valer els propis principis i posicions i poder contribuir així a configurar les regles del joc que han de venir. L’objectiu últim no pot ser un altre que la pau, l’estabilitat i un ordre just per a Europa.

Juntament amb la competició per les cadenes de valor industrials i tecnològiques, el nou ordre europeu i global malauradament també s’està escrivint a través de l’ús de la força, fet que implica haver-ne de tenir perquè no l’escriguin de manera unilateral règims autoritaris i genocides com està passant en regions com el Caucas Sud. També hauria d’implicar no renunciar a la coherència en defensa del dret internacional en regions com l’Orient Mitjà. La UE s’ha d’adaptar a un món cada cop més multipolar, inestable i conflictiu, fet que suposa assumir una relació diferent amb la força com a element de projecció de poder.

La construcció d’una identitat geopolítica pròpia per necessitat de fer front a xocs exògens implica també, però, un debat necessari sobre els riscos i els costos d’aquesta aposta, i si hi ha alternatives realment factibles. Per sobre de tot, en absència d’un ethnos europeu, i amb un demos europeu en hores baixes, cal abordar les implicacions de la cessió per part dels estats membres d’elements de sobirania a la UE pel que fa al dèficit democràtic estructural de la Unió. El projecte de més poder europeu no hauria d’anar en detriment del benestar material en un sentit d’equitat, ni de la llibertat i els drets polítics i socials dels seus ciutadans. Fora bo no destriar un objectiu de l’altre.

40
per cent
d’equipament bèl·lic de països membres de la UE s’ha d’adquirir de manera conjunta, d’acord amb l’estratègia europea industrial de defensa.
35
per cent,
com a mínim, del comerç en matèria de defensa s’ha de fer dins de la UE, segons han acordat els estats membres.
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.