Els colons avancen a l’ombra de Gaza

Daphne Banai camina amb cautela enmig d’un paisatge que emana violència. Les seves passes sobre la terra arenosa són l’únic que trenca el silenci. “Em recordo quan els pastors palestins cobrien aquestes muntanyes”, diu corpresa mentre aixeca la mirada. Aquí hi havia la comunitat beduïna de Samra, a la Cisjordània ocupada. Ara, en canvi, la Daphne parla envoltada de restes que suggereixen una fugida en pànic. Bressols sense nadons. Bicicletes sense infants. Tot abandonat sobre la terra cremada.

La cinquantena de persones que van marxar de Samra eren només el principi. Des del passat 7 d’octubre, en què va esclatar la guerra a la Franja de Gaza, l’exèrcit israelià i els colons jueus més violents han incrementat els atacs i les amenaces contra residents de la Cisjordània ocupada, accelerant així un procés que grups i activistes contraris a l’ocupació denuncien com a neteja ètnica. Les múltiples comunitats de pastors de la vall del Jordà, que no viuen en entorns urbans sinó en assentaments informals, són el blanc més fàcil.

Banai, activista israeliana d’uns 60 anys, fa dècades que recorre Cisjordània en un intent d’evitar i de documentar agressions contra la població ocupada. “La gent de Samra va ser forçada a l’expulsió mitjançant la violència i la humiliació –lamenta en declaracions a El Punt Avui–. I els passarà el mateix a altres comunitats. A l’altra banda d’aquests turons, n’hi ha més que estan sent agredides brutalment.”

Els pitjors presagis de Banai es compleixen amb el pas dels dies. Fins a 18 comunitats de pastors com Samra han passat a l’extinció des d’octubre a Cisjordània, amb la vall del Jordà com una de les zones més afectades. La impunitat sense fissures de què gaudeixen els colons els permet agredir ciutadans israelians contraris a l’ocupació. Banai assegura que companys seus han patit robatoris i pallisses a mans de jueus violents que resideixen a Cisjordània.

Uns quants quilòmetres més al nord, la història es repeteix. Els pastors de la comunitat Farsia denuncien que els colons que viuen en assentaments propers –il·legals a ulls del dret internacional– els fan la vida impossible per tal d’expulsar-los. “La gent intenta quedar-se a les seves terres –explica Ayman Gharib, activista palestí–, però els destrossen les cases i els confisquen els vehicles. Ho fan tot per forçar-los a marxar.”

Gharib afirma que els colons llancen els atacs amb el suport dels soldats israelians. Múltiples investigacions independents ho corroboren. Itamar Ben-Gvir, ministre de Seguretat Pública i cap de les forces policials d’Israel, va ordenar la distribució d’armes i d’uniformes militars entre els colons. Això fa que, quan els palestins reben atacs, desconeguin si els assaltants són colons o soldats. La manca de separació entre les intencions de l’estat i les d’alguns colons fa impossible la rendició de comptes. “Fins i tot els advocats més acèrrims que ens representaven han abandonat”, lamenta Banai. “Diuen que és un cas perdut. Mira aquest home gran –diu en referència a un pastor que acabava de narrar abusos a càrrec dels soldats i dels colons–: s’ha de defensar amb les seves mans contra un dels exèrcits més forts del món.”