Política
Martxelo Otamendi
periodista
“Molta gent va obrir els ulls a les mentides dels mitjans l’11-M”
“La major part de la gent no té una actitud crítica. Tampoc en l’època de Franco. Si no, no s’hauria mort al llit”
“Ibarretxe va reconèixer que s’havia deixat portar per la promptitud, que no havia estat gaire afortunat el dia dels atemptats”
Les xarxes socials són una selva on regna qui més crida i qui més insulta, per això jo no hi soc
Martxelo Otamendi, director del clausurat diari en basc Egunkaria, va dirigir també el rotatiu Berria des del 2003 fins fa pocs mesos. Va viure de prop els atemptats de l’11-M i, arran d’aquells fets, va escriure, juntament amb Vicent Partal, el llibre El periodisme en crisi (Ara Llibres), en què reflexiona sobre la manipulació mediàtica d’aquell atemptat.
L’11-M va suposar un punt d’inflexió en la credibilitat dels mitjans de comunicació?
Els que abans eren molt escèptics sobre la rectitud dels mitjans s’hi van reafirmar i els qui ja abans no donaven credibilitat a molts mitjans van corroborar com es pot fabricar una mentida que no reconeixia que els atemptats eren d’iniciativa gihadista per la participació de l’Estat espanyol en la guerra de l’Iraq, juntament amb altres estats. A molta gent se li van obrir els ulls sobre com es va intentar manipular els mitjans a través de mentides. És molt dur que en plena tragèdia et truqui el president del govern.
S’hi va implicar Aznar en persona.
Una cosa és que el president del govern et convidi a La Bodeguilla, com feia Felipe González, que buscava la complicitat d’alguns directors, que et convidin als viatges oficials quan el president va al Japó, que és un caramel per a qualsevol periodista, o que et truquin d’una empresa energètica perquè vagis a veure les instal·lacions i els teus col·legues, d’ara endavant, siguin una mica més favorables a l’empresa. Però que el president del govern, en plena tragèdia, amb prop de 200 morts, comenci a trucar a la gent per dir-li que això és d’ETA...
D’entrada li va funcionar.
Va trucar a El Mundo i a diversos mitjans, però tenia un interès especial en El País perquè El Mundo es podia doblegar fàcilment al govern en l’època d’Aznar. La trucada que va cridar l’atenció va ser la d’El País perquè és el diari més important a Espanya i és el diari que es llegeix a Brussel·les i a Washington. Calia posar-lo en la senda de l’autoria d’ETA, i El País hi va accedir.
Aleshores no es parlava del concepte de ‘fake news’.
El problema d’aquesta paraula és que, tal com va néixer, es va cremar perquè ara no hi ha conferència, columna o tertúlia de ràdio o de televisió, ni article d’opinió en què no aparegui la paraula. Aquí es va fer la Zona Especial Norte, que incloïa unes pautes d’actuació en què alguns mitjans de comunicació i alguns periodistes publicaven notícies sabent que eren falses, com també ha passat en el procés català.
Sembla que no n’hem après gaire des de llavors...
La gent sempre s’ha cregut qualsevol cosa. La major part de la gent no té una actitud crítica. Tampoc en l’època de Franco tothom era crític. Si hagués estat així, no s’hauria mort al llit. Jo crec que sempre hi ha hagut aquesta actitud. En el cas català, hi ha la famosa intervenció de Rússia i els 10.000 soldats russos que havien d’intervenir en el conflicte català. Encara hi ha un magistrat que continua donant-hi voltes i acusant els dirigents de l’independentisme de traïció per haver parlat amb una força estrangera. Algú s’imagina 10.000 soldats russos a la Via Laietana o a la Gran Via?
Doncs sembla que sí.
El diari que té més prestigi a Espanya es va passar uns mesos donant voltes a la complicitat de la intervenció russa, una cosa que provenia d’una imaginació que no té cap sentit. Una cosa és que la intel·ligència russa fos a Catalunya, com hi va ser la nord-americana i la francesa, i una altra és dir la pitjor mentida que s’ha dit en el procés català. Molts mitjans hi van donar credibilitat i encara n’hi donen. Hi ha mitjans que estan disposats a fer aquesta feina bruta.
Com es va viure al País Basc el fet que, d’entrada, s’atribuís l’atemptat a ETA?
Hi va haver una intervenció del lehendakari Ibarretxe que atribuïa l’autoria a ETA. Després, hi va haver una entrevista a Arnaldo Otegi, que va dir que, malgrat el que havia dit Ibarretxe, no havia estat ETA. Nosaltres, al diari, vam verificar la notícia i gent que per a nosaltres tenia credibilitat ens va dir que no havia estat ETA. Ibarretxe no hi va insistir més i, posteriorment, va reconèixer que s’havia deixat portar per la promptitud, que no havia estat gaire afortunat. Ibarretxe tenia molta credibilitat entre la gent, també entre la gent catalanista, d’esquerres.
Al cap d’unes hores es va confirmar que no havia estat ETA.
A la tarda va arribar un teletip que deia que al diari en llengua àrab Al Quds, que es publica a Londres, havien arribat unes informacions que deien que la brigada d’Abu Hafs al-Masri reivindicava l’atemptat. Vaig dir a una periodista que se n’anés l’endemà a primera hora a Londres; es va presentar a la seu d’aquell diari i li van verificar la informació. Aquella mateixa tarda, ETA es va posar en contacte amb ETB i va desmentir-ne l’autoria.
Aquells dies va sorgir el fenomen dels SMS com a mitjà de comunicació ràpid i massiu. Ara això ha quedat substituït per les xarxes socials. Quin paper hi tenen?
Les xarxes socials són una selva on regna qui més crida i qui més insulta. Jo no hi soc. Tinc WhatsApp perquè és un mitjà de comunicació.
És dels pocs periodistes que no hi són.
Vaig tenir molta pressió al diari perquè fos a Twitter, perquè se suposava que havia de tenir molts seguidors, també a Catalunya, però no. No em posaré un diumenge a la tarda a discutir amb algú que no conec i que m’ha insultat o que m’ha dit no sé què. Jo no tinc xarxes socials, tinc amics i família i amb això ja en tinc prou.
Related news
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.