Pròxim Orient
L’aniversari del pacte negociat a Noruega
Trenta anys sense pau ni solució
L’optimisme pels Acords d’Oslo va precedir tres dècades més d’ocupació israeliana sobre territori palestí
Molts veuen aquells fets com una capitulació que va lligar de mans les aspiracions palestines
Aquella encaixada de mans entre Yitzhak Rabin i Yasser Arafat va ser un sacrifici engalanat amb aires de grandesa. Així ho veuen molts palestins –i també israelians– quan fan referència als Acords d’Oslo signats a la Casa Blanca avui fa 30 anys. Però en aquell moment ja hi havia palestins –i també israelians– que veien els acords negociats a Noruega com una capitulació palestina. El temps els ha donat la raó. L’aclamat intel·lectual palestí Edward Said ho denunciava en un article titulat El matí següent: “Anomenem aquest acord pel que és; un instrument per a la rendició palestina.” Said al·legava que allò simbolitzava el malbaratament “d’un segle de sacrificis, de desposseïment i de lluita heroica”, fent que “els palestins quedin retratats com els agressors ara penedits”, i no pas “com a víctimes del sionisme”. Com si de sobte, concloïa, es legitimés l’oblit de tots els crims israelians comesos en el passat –els 750.000 palestins expulsats de la seva terra, el bombardeig dels camps de refugiats o el dany causat pels 26 anys d’ocupació que Israel ja acumulava aleshores–. L’acord entre el primer ministre israelià, Yitzhak Rabin, i Yasser Arafat, líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), també era criticat per israelians. L’intel·lectual Amos Oz, defensor de la solució dels dos estats però també de campanyes militars contra la franja de Gaza, ho va considerar “la segona major victòria en la història del sionisme”.
Una trampa contra els palestins
Els Acords d’Oslo van arribar quan el món encara tenia la primera intifada a la retina. La retòrica que l’envoltava feia pensar que s’estaven establint les bases per a la creació d’un futur estat palestí. La confiança en aquell procés era tanta que Rabin, Shimon Peres –cap d’Afers Estrangers israelià– i Arafat van rebre el premi Nobel de la pau.
Però el contingut dels acords no establia mecanismes per establir la pau ni per fer justícia, sinó una sèrie de concessions desiguals entre dues entitats ja per si mateixes desiguals. L’OAP –en representació d’un poble sense estat, sense exèrcit i ocupat militarment per qui seia a l’altre cantó de la taula– feia el pas de reconèixer el dret a existir d’Israel. Però Israel no reconeixia el dret del poble palestí a tenir un estat ni tampoc el seu dret a l’autodeterminació, oferint a l’OAP l’única victòria de considerar-la com a única representant del poble palestí.
El jurista israelià Raef Zreik escriu a +972 Magazine que aquell apropament diplomàtic incloïa la condemna i el rebuig del “terrorisme” per part de l’OAP. Un element que implicava l’acceptació que la lluita que els palestins havien practicat fins aleshores queia dins del que es pot considerar terrorisme.
Segons Zreik, això cavava la trampa per a les aspiracions palestines. Quan Israel va reprendre l’expansió dels assentaments colonials als territoris palestins ocupats, els palestins no tenien eines per avançar cap a un estat independent ni tampoc per tornar a la lògica de la revolució i de la lluita armada. No, com a mínim, sense que Israel i els pesos pesants que li donen suport (els EUA i la UE) no els poguessin acusar de terrorisme.