Turquia, l’abocador d’Europa

Després de comprar en un reconegut supermercat a la Gran Bretanya, llença al contenidor groc la bossa on ha posat els productes. Dos mesos després, aquesta mateixa bossa està apilada amb moltes més deixalles en una zona industrial d’Adana, al sud de Turquia, havent viatjat 3.200 quilòmetres. Ha passat pels Països Baixos, Alemanya i Polònia, ha acabat en un vaixell i ha desembocat al port de Mersin, un dels més grans del país. Fa un any Bloomberg publicava aquesta història després de rastrejar el viatge de la bossa amb un sistema de seguiment.

Des del 2020, Turquia s’ha convertit en el país que més plàstic importa de la Unió Europea, amb 13,7 milions de tones. Per sota hi ha l’Índia, amb 2,9 milions, segons les dades d’Eurostat. En els últims setze anys les importacions de residus plàstics a Turquia s’han multiplicat per setze. El motiu principal són les restriccions que han posat altres països com la Xina, que va limitar la importació de plàstics a partir del 2018. Des de llavors, i de manera exponencial, Turquia s’ha convertit en l’opció principal per la seva situació geogràfica, entre Europa i Àsia.

Fa més de 25 anys que la UE transporta els seus plàstics a països on hi ha menys infraestructures: “Haurien de deixar d’enviar les seves deixalles als països menys desenvolupats. I els demano que segueixin el principi que qui contamina paga”, argumenta Gozde Sevinc, responsable del desenvolupament de projectes del Mediterrani de Greenpeace.

Els residus plàstics majoritàriament es dipositen a Adana i a Istanbul, on hi ha companyies de reciclatge que els netegen i els transformen i manipulen segons el tipus de material. Tot i que sobre el paper tots els plàstics que s’importen són reciclables, no sempre és així, perquè hi ha una quantitat gran que no es pot tractar, explica Sedat Gundogdu, professor de la Universitat de Çukurova especialitzat en microplàstics: “El problema és que a dins dels contenidors hi van plàstics contaminats però, si ningú no obre el contenidor ni ho controla, no se sap.”

Després que Greenpeace Turquia fes una recollida de firmes per demanar la prohibició de la importació de plàstics, el maig del 2021, es va aconseguir aplicar una limitació, sobretot del polietilè. El juliol del mateix any aquesta mesura es va modificar a causa de les pressions del sector del reciclatge del país: “Es va canviar introduint el terme de reciclabilitat, que és molt ambigu perquè no hi ha uns paràmetres concrets que determinin què és reciclable i què no ho és”, precisa Gundogdu.

El sector del reciclatge aporta una inversió econòmica molt gran a Turquia, atès que el negoci, com que és amb la Unió Europea, es liquida amb euros. El govern també dona suport als comerciants. Per als treballadors les condicions no són tan bones, tant en l’àmbit laboral com de la salut. Gozde Sevinc, de Greenpeace Turquia, denuncia les conseqüències sanitàries que pot provocar la contaminació que genera el tractament dels plàstics: “En mostres de terra i de cendres que vam agafar en zones d’Adana, on hi ha plàstic il·legal importat, vam detectar nivells molt alts de dioxina i furan. Aquestes substàncies químiques estan associades a efectes sobre la salut, com lesions cutànies, supressió hormonal i del sistema immunitari, toxicitat fetal i el desenvolupament de tumors.”

En l’àmbit laboral, les condicions dures del treball –físic, a l’exterior i amb riscos de salut– i les condicions econòmiques –encara que sigui un negoci rendible, el país està immers en una crisi econòmica– provoquen que sigui una feina temporal i precària: “Els immigrants i refugiats representen un nombre desproporcionadament alt de treballadors a les instal·lacions de reciclatge, perquè aquestes feines són possibles per a persones que no parlen turc, hi tenen poques barreres d’accés i molt sovint formen part de l’economia informal”, apunta l’organització Human Right Watch a l’informe És com si ens estiguessin enverinant. En el mateix document assenyalen que algunes de les persones entrevistades per a l’informe eren menors d’edat, fins als nou anys.

Més enllà de les conseqüències per als treballadors i veïns, l’impacte mediambiental també és visible: Turquia és un dels països més contaminats del mar Mediterrani, i quatre dels rius que es consideren més afectats de la regió són al país. Un dels motius és que moltes companyies de reciclatge se situen al costat de les riberes i contaminen les aigües amb microplàstics.

Per fer front a la gestió dels residus, el govern turc ha implantat el pla nacional Residus Zero, els resultats del qual encara no són visibles. Una de les grans limitacions és la manca de vinculació jurídica de les polítiques, que es converteixen en recomanacions. De totes maneres, les accions del govern actual de Recep Tayyip Erdogan no es caracteritzen per la sensibilitat ecologista, assenyalen des de KOS, el Moviment de Defensa dels Boscos del Nord: “Vam néixer com un moviment de protesta davant la construcció dels tres megaprojectes d’Erdogan: el tercer pont que travessa l’estret del Bòsfor, el nou aeroport d’Istanbul i el canal d’Istanbul, un possible canal artificial comercial.” Només pel projecte del tercer aeroport es van talar tretze milions d’arbres, i pel nou canal d’Istanbul es calcula que se n’eliminaran 200 milions.