Refugiats com a arma política

Diferències amb Europa

“Aquest racisme que hi ha a Turquia també és present a Europa i s’emmarca amb aquest augment general de l’extrema dreta, però els mètodes d’expressió són diferents. A Europa diríem: «Això és casa nostra», i aquí s’està dient: «Refugiats, marxeu»”, opina un dels membres d’origen europeu de l’associació Volem Viure Tots Junts. Aquesta organització política i independent té l’objectiu de fomentar la convivència entre turcs i sirians amb la planificació d’activitats i la denúncia del racisme. “És difícil poder arribar a més gent a part de la conscienciada. Quan pengem contingut a Twitter denunciant discursos d’odi hi ha gent que ens comenta: «Si tant els voleu poden venir a dormir a casa vostra»”, hi afegeix un altre dels que conformen l’associació, en aquest cas provinent de l’est de Turquia.

El 1923, quan es va construir la República de Turquia, es va fer sobre les bases del nacionalisme, tot potenciant una hegemonia de la cultura de la nació per poder construir un estat fort. “El racisme és estructural al país. Històricament s’ha intentat negar l’existència d’altres comunitats. La destrucció de la memòria històrica també és important, atès que se simplifica amb la història turca i otomana, quan la realitat és que era una societat més multicultural, però les comunitats ja no estan actives”, argumenten fonts de Volem Viure Tots Junts. Un altre problema és la poca representació dels partits d’esquerres, segons apunta la mateixa organització: “Molta gent podia dir que era contrària al discurs de Kiliçdaroglu, però creia que quan guanyés ja tindrien espai per canviar les coses, que era el preu que tocava pagar. Falta que la gent sigui més crítica amb l’esquerra i faci campanya pels valors.”

La criminalització de la comunitat refugiada ha augmentat, entre altres factors, per la crisi econòmica en la qual està immersa Turquia. “Fan dels sirians la seva solució per resoldre els problemes, necessiten buscar culpables i creuen que si en troben les coses canviaran. Diuen que si ens n’anem del país tornaran a estar bé, però aquesta retòrica ja hi ha sigut abans amb altres col·lectius, com ara els kurds”, explica l’Ahmet –nom fictici–, que va arribar fa vuit anys fugint de Síria i que va poder aconseguir la nacionalitat fa un any i mig. La majoria dels sirians estan sota el permís de protecció temporal per decret presidencial –quan Turquia va ratificar la Convenció de Ginebra es va establir una clàusula geogràfica que marcava que només donarien l’estatut de refugiat als refugiats europeus–, però en el seu cas ha pogut obtenir la nacionalitat.

“Només poden aspirar-hi aquelles persones que l’Estat considera talentoses”, detalla l’Ahmet. Normalment, són persones amb una formació elevada, que estudien a universitats turques –com ell–, grans empresaris o comunitats d’ètnia turca que vivien a Síria. La nacionalitat et permet votar però, encara que ell tingués l’oportunitat, va decidir no anar-hi: “Entre un govern que no m’agrada ideològicament i un que m’odia, a qui voto?”

Un altre obstacle és la retòrica que s’utilitza: “Ja no queden paraules que no estigmatitzin els refugiats, totes han agafat una connotació negativa, necessitem canviar les paraules per poder canviar la mentalitat”, defensa la investigadora Solène Poyraz. Qui s’encarrega d’aquesta tasca és la Fundació Hrant Dink, dedicada al periodista armeni que va ser assassinat l’any 2007. En aquesta organització fan formacions a periodistes per tractar la informació sense un biaix racista, i setmanalment fan un recull del discurs d’odi present en els mitjans turcs.

Des de l’AKP (el Partit de la Justícia i el Desenvolupament), la formació del president Erdogan, s’utilitza el discurs de l’Ensar ve Muhacir, que fa referència a com Mahoma acull els seus germans musulmans. Segons aquesta retòrica, el deure com a bons religiosos és acollir els sirians com a convidats que són a Turquia. “Aquest discurs és perillós perquè s’assimila la comunitat siriana amb la religió musulmana, fet que genera aquest rebuig del sector més secular”, defensa Solène Poyraz. L’ideòleg de la visió va ser Ahmet Davutoglu, ex primer ministre del país del 2014 al 2016, qui va aconseguir així que amb aquesta política de valors ètics Turquia es presentés com un país amb un poder dins del món àrab i musulmà.

Encara que el discurs d’Erdogan estigui basat en la convivència, des del 2019 cada cop hi ha més control policial i ja s’estan produint retorns de la comunitat. “La diferència entre l’un i l’altre és que Erdogan no està utilitzant aquest discurs com a bandera. Ja està retornant gent, però l’esperança és que pot ser que a tu no et toqui. Kiliçdaroglu, en canvi, està posant una data límit, i això fa més por”, opina l’Ali. Durant la campanya, el cap de l’oposició va prometre que en dos anys deportaria tota la comunitat siriana.