Medi ambient
Victòria històrica dels ecologistes
Alemanya completa el ‘Nein, Danke’ atòmic
Amb la desconnexió de les tres últimes centrals culmina l’adeu a l’energia nuclear impulsat pels verds
La crisi energètica no ha fet tirar enrere una decisió política pactada amb la indústria fa més de vint anys
La pròrroga de tres mesos i mig es va acabar dissabte
El símbol de l’“Atomkraft? Nein, Danke!” –“Energia atòmica? No, gràcies”– que va mobilitzar successives generacions de la família ecologista europea, no només l’alemanya, va arribar dissabte a l’objectiu marcat: la desconnexió de les tres últimes plantes que queden en un país, que des dels anys seixanta ha tingut 37 reactors, inclosos els dos que va instal·lar al seu territori la República Democràtica Alemanya (RDA), l’Alemanya comunista. Ha estat un camí llarg i amb unes quantes sotragades, que acaba en un moment en què bona part d’Europa aposta per l’energia nuclear.
Els francesos la defensen com a irrenunciable i argumenten, fins i tot, que sense aquesta font no es compliran els objectius de reducció de les emissions de CO2. Val a dir, però, que el grau de dependència nuclear francesa no és comparable amb la dels alemanys: França té 19 centrals i 56 reactors, que proporcionen un 80 % del consum elèctric del país; les tres últimes plantes alemanyes només en proporcionaven el 2022 un 6,4 %. Per a França, l’energia atòmica és una mena de senyal d’identitat i garantia d’independència energètica.
Dependència de Rússia
Alemanya, fins a la invasió d’Ucraïna, tenia una relació de dependència del gas que rebia de Rússia. A la guerra d’agressió de Moscou sobre Kíiv Berlín hi va respondre amb una reducció dràstica d’aquesta dependència. No ho va fer només per convicció, sinó forçat per la decisió del govern de Moscou de tancar els subministrament que enviava pel gasoducte Nord-Stream que, al damunt, va quedar inutilitzat pels sabotatges d’autoria no aclarida.
Berlín podria haver seguit la dinàmica d’altres socis, com Suècia, que han fet marxa enrere en el seu adeu a l’energia atòmica. També Finlàndia està en ple “retrobament” amb les centrals nuclears, en les seves versions més segures i tècnicament perfeccionades. Els dos països nòrdics no han de témer els problemes derivats de la sequera que l’estiu passat va obligar els francesos a deixar en suspens la meitat de les seves centrals, amb els rius secs i sense possibilitats de procedir a la refrigeració dels seus reactors. Polònia, per la seva banda, es prepara per ingressar al grup dels països amb centrals atòmiques.
El comiat alemany a l’energia nuclear és un adeu contra corrent. Probablement una altra constel·lació de govern diferent de l’actual –el tripartit del socialdemòcrata Olaf Scholz amb els verds i els liberals– hauria fet que Alemanya també s’ho replantegés. La presència dels verds en la coalició ha fet que es mantingués l’essència del calendari amb una única pròrroga de tres mesos i mig, adoptada per decisió personal de Scholz, sense comptar amb els socis, la tardor passada. En aquells moments, hi havia una tensió extrema entre el ministre d’Economia i Protecció del Clima, el verd Robert Habeck, i el de Finances, el liberal Christian Lindner. El primer defensava mantenir el 31 de desembre de 2022 com a data per a l’apagada de les últimes tres centrals nuclears. El liberal insistia, com l’oposició conservadora, que s’havien de deixar ni que fos en situació de reserva. Alertava que es podien produir problemes de subministrament en un hivern sense gas rus per escalfar el país més poblat de la Unió Europea (UE), amb més de 82 milions d’habitants.
Decisió de Scholz
Olaf Scholz va actuar en solitari i va anunciar la pròrroga fins al 15 d’abril. Habeck ho va acatar, mentre Lindner continuava remugant –com encara fa– que quin mal hi ha a deixar tres centrals de reserva.
Pels Verds, la defensa del calendari de l’apagada era més que una qüestió de tossuderia. El partit ecologista ha hagut d’encaixar moltes renúncies durant aquest any i escaig de crisi energètica. Habeck ha hagut de buscar alternatives cares al gas procedent de Rússia i, un pecat encara més greu per al seu partit, ha hagut de tornar a activar explotacions de carbó per garantir el subministrament d’energia a tot el país. És a dir, Alemanya continua invertint en energia fòssil i altament contaminant, en espera del ple desenvolupament de les renovables.
Renovables encallades
En els setze anys al poder d’Angela Merkel, les renovables no acabaven d’engegar –estaven encallades en un 35 % del total del consum elèctric–. Amb Scholz a la cancelleria alemanya, i Habeck com a vicecanceller, es va arribar al 42% –el 2021– i es va continuar pujant al 46,5% -–el 2022–. L’objectiu del tripartit és que les renovables arribin al 80% d’aquí a l’any 2030.
Termini assumible
La pròrroga dels tres mesos i mig era un preu assumible pels verds alemanys. El pla per a l’adeu a aquesta font d’energia ha estat objecte d’unes quantes variacions des que, el 2002, l’aleshores govern del socialdèmocrata Gerhard Schröder amb els verds pactessin amb la indústria el tancament progressiu de totes les centrals. L’última s’havia de desconnectar el 2022. Amb el govern de la democristiana Angela Merkel van venir dues variacions en dos anys de diferència. El 2009, en formar coalició amb els liberals, la cancellera va decidir perllongar la vida de les centrals més modernes –n’hi havia disset en actiu–. Quatre dies després de la catàstrofe nuclear de Fukushima se’n va desdir per recuperar el pla original. De cop va quedar palès que una catàstrofe de conseqüències incontrolables no només pot passar en llocs com Txernòbil el 1986 sinó també en un país altament tecnificat com el Japó, el 2011.
Hipoteca generacional
Les centrals nuclears han generat energia durant una seixantena d’anys, però deixen una hipoteca per a 30.000 generacions, argumenta una altra ministra verda de Scholz, la de Medi Ambient, Steffi Lemke. Els residus atòmics han de quedar enterrats durant un període d’un milió d’anys, segons la normativa vigent. I Alemanya no té un cementiri definitiu. Entre els residus acumulats fins ara per les centrals ja desconnectades i els procedents de les tres últimes hi ha uns 300.000 metres cúbics de deixalla altament radioactiva.
La qüestió d’on enterrar-los és una gran assignatura pendent. El dipòsit temporal de Gorleben, al centre del país, ha estat escenari de batalles campals entre manifestants i policia sempre que s’hi han transportat contenidors de residus processats a França o el Regne Unit.
L’àmbit polític alemany està compromès a decidir-ne un destí final abans de l’any 2030 i de tenir-lo a punt per rebre les deixalles el 2050. El “Nein, Danke!” serà motiu de celebració en el moviment antinuclear alemany. Però queda per resoldre la batalla per les deixalles atòmiques.
