Netanyahu sempre guanya

Fa 12 dies, quan el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, després de setmanes de protestes multitudinàries als carrers contra la reforma judicial que li ha de garantir immunitat enfront les causes judicials que pesen sobre ell i que eliminava la separació de poders, va anunciar que ajornava la tramitació de l’esmentada reforma fins després de la Pasqua jueva, els crítics amb Netanyahu es preguntaven quin seria el seu pròxim moviment per aconseguir el seu objectiu de perpetuar-se en el poder i evitar unes probables condemnes de presó. Interessos personals que han provocat una situació d’inestabilitat al país amb cinc convocatòries electorals des del 2019.

De les últimes eleccions, les del novembre, va sortir un govern presidit per Netanyahu amb suport dels colons radicals que volen més i més assentaments i deportar no se sap a on els palestins de Cisjordània i Jerusalem. I també dels ultraortodoxos que demanen més privilegis i ni fan el servei militar ni han de treballar, concentrats en l’estudi de la Torà i la pregària, esperant la vinguda d’un Messies que, segon alguns corrents del judaisme, es produirà després d’un període apocalíptic.

Potser no es pot qualificar el moment actual d’Israel d’apocalíptic, però viu la situació d’inestabilitat, pel que fa a la seguretat, més gran dels últims anys. Atacs amb coets des del Líban, als quals Israel respon atacant amb míssils i avions el país veí, que pateix l’escala bèl·lica més intensa des del 2006. Llançament de coets des de Gaza cap a Israel i represàlies israelianes bombardejant la franja. El Jerusalem Est i Cisjordània incendiats per protestes, i atemptats mortals fins i tot a Tel-Aviv, ciutat habitualment absent del conflicte palestí. Tempesta perfecta que va esclatar després de les dues incursions de les forces de seguretat israelianes de dijous en ple ramadà a l’Esplanada de les Mesquites, i l’assalt de la mesquita d’Al-Aqsa, tercer lloc sagrat dels musulmans.

Netanyahu va paralitzar transitòriament la reforma judicial, no només per la pressió del carrer, sinó també de caps de l’exèrcit i dels serveis de seguretat i intel·ligència que advertien que el país estava a punt de trencar-se i que molts militars i policies podrien negar-se a obeir. Una reforma judicial que anava acompanyada de concessions que no han estat aturades als sectors més radicals de l’actual gabinet, com ara el del líder de l’ultradretà Partit Sionista Religiós, el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que ha creat una nova guàrdia nacional, formada per militants ultradretans i colons que tindran immunitat per disparar foc real als palestins quan protestin, sigui contra l’expulsió de les seves terres, sigui contra actuacions de les forces de seguretat, l’exèrcit o aquesta mateixa milícia. Fa dues setmanes les gotes que van fer vessar el got, forçant Netanyahu a ajornar les seves reformes, van ser la crítica del ministre de Defensa, Yoav Gallant, que havia demanat públicament la retirada de la reforma judicial, i les crides a la insubmissió fetes des de nombrosos estaments. Ara tots plegats obeeixen Netanyahu, que continua sortint-se amb la seva.