Escòcia
Crisi en l’independentisme
Bloqueig a l’SNP
La sentència del Suprem contra el segon referèndum i la dimissió de Sturgeon han deixat sense rumb els sobiranistes
L’elecció del nou líder del partit el dia 27 de març i el debat generat han de servir per reimpulsar el moviment
El moviment independentista escocès es troba en una situació de bloqueig arran de la dimissió de Nicola Sturgeon com a líder del Partit Nacional Escocès (SNP) i com a ministra principal. Sturgeon va dimitir després de la sentència del Tribunal Suprem britànic el mes de desembre passat que deia que el Parlament d’Edimburg no podia convocar un referèndum d’autodeterminació sense el permís de Londres. La decisió de portar al Suprem el referèndum va ser molt qüestionada dins de l’SNP. Era previsible la sentència. Molts membres eren partidaris de no esgotar aquesta via per permetre que quedés el “dubte legal” i mantenir l’esperança.
La dimissió de Sturgeon ha provocat les primeres primàries a l’SNP en dinou anys, des que Alex Salmond es va imposar amb el 76% dels vots el 2004. Aquestes primàries es produeixen en un moment clau per a l’independentisme, després d’esgotar la via legal per convocar la consulta i quan la persona que aglutinava tot el moviment ha fet un pas al costat. El referèndum que volia convocar Sturgeon el 19 d’octubre del 2023 va quedar descartat per la sentència. El pla B era convertir les properes eleccions generals del 2024 en un referèndum de facto, amb l’única pregunta de la consulta. Aquesta opció no té gaire suport entre les bases perquè, si guanyés el sí, es trobarien amb la mateixa negativa de Londres, i si guanyés el no, seria el final del camí. Aleshores, quin és el següent pas per aconseguir la independència?
Escòcia ha lluitat per ser independent des dels temps més remots, des que els pictes i els escots poblaven el territori i lluitaven per contenir els britons i els angles. A partir del segle VIII, per protegir-se de les salvatges incursions dels vikings, els pictes i els escots es van unir i el rei escot Kenneth MacAlpin es va convertir també en rei dels pictes, i el 843 en el primer rei d’Alba, que era una confederació de tots els pobles celtes. A partir del segle X, Alba es va passar a dir Escòcia.
El 1296 el rei Eduard I d’Anglaterra va envair Escòcia i va provocar una sèrie de campanyes d’alliberament, com la de William Wallace, i guerres entre anglesos i escocesos que van durar vuitanta anys i en les quals Escòcia va aconseguir mantenir la seva independència. El 1603 la reina Elisabet I d’Anglaterra va morir sense fills i el rei d’Escòcia, l’Estuard Jaume VI, es va convertir també en Jaume I d’Anglaterra perquè descendia dels Tudor, era el besnet d’Enric VII. Es va traslladar la cort a Londres però durant un segle Escòcia va mantenir el Parlament i el sistema jurídic. El 1707, enmig d’una profunda depressió econòmica, Escòcia va accedir a signar l’Acte de la Unió amb Anglaterra i Irlanda i va perdre el Parlament i el sistema jurídic.
El nacionalisme escocès va ressorgir després de la Primera Guerra Mundial i de la independència d’Irlanda el 1922. El 1934 es va fundar el Partit Nacional Escocès, però no va ser fins a la dècada de 1970 que es va convertir en un partit proindependentista, amb l’eslògan És el petroli escocès, amb referència als jaciments trobats en aigües escoceses, al mar del Nord. Als anys vuitanta es va convertir en una formació progressista i socialdemòcrata. Es van instaurar dos corrents dins del partit, els gradualistes (partidaris de la devolució de l’autonomia com a pas previ a la independència) i els fonamentalistes (que volien declarar la independència).
A Escòcia es van celebrar dos referèndums per decidir la devolució autonòmica. El primer va ser el 1979 i el van perdre. En el segon, el 1997, convocat per Tony Blair, va sortir el sí, i va suposar la devolució del Parlament el 1999. El 2008 els nacionalistes van guanyar les seves primeres eleccions liderats per Salmond i van apartar del poder els laboristes, que havien governat tota la vida. El 2014 es va celebrar el referèndum d’independència, en què el sí només va obtenir el 45% dels vots.
L’efecte Johnson
El suport a la independència es va disparar després del Brexit, al qual Escòcia s’oposava. Londres de cap manera permetria una consulta que podria perdre. Sturgeon va guanyar totes les eleccions des de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea de manera clara, amb la promesa del segon referèndum. Fins que va portar-lo al Suprem. “El moment de la història en què Escòcia ha estat més a prop de la independència ha estat després de l’arribada de Boris Johnson”, explica a El Punt Avui Michael Keating, professor emèrit de política de la universitat d’Aberdeen.
El suport a l’independentisme era del 20% als anys quaranta, del 30% als anys vuitanta i noranta, del 45% quan es va fer el referèndum i del 55% el 2021. Ara mateix torna a ser del 46%, però el suport entre els menors de 30 anys supera el 60%. Keating explica que el moviment independentista viu una situació de “bloqueig”, però és una cursa de llarg recorregut. “Quan els irlandesos van demanar a Anglaterra l’autonomia per primer cop el 1885 –explica–, el Parlament de Londres va dir no, però 20 anys després va acabar dient que sí. El que cal és una majoria àmplia”. I hi afegeix: “La pregunta que es fan ara els sobiranistes és què es pot fer en un sistema democràtic quan el govern central diu no a un referèndum?”
Aquesta és la pregunta que estan intentant contestar els tres candidats a les primàries de l’SNP que se celebren del 13 al 27 de març. Els tres candidats són Humza Yousaf, Kate Forbes i Ash Regan. Yousaf té 37 anys, és musulmà, de pare pakistanès i mare kenyana. Ha estat ministre de Transport, Justícia i Sanitat al govern de Sturgeon. No està considerat un gran polític, però és el favorit. Representa la línia continuista amb Sturgeon. Defensa totes les seves polítiques i té el suport del gabinet.
Kate Forbes, de només 32 anys, és la candidata que suposaria un canvi més radical. És exministra de Finances de Sturgeon i contrària a la polèmica llei que facilita el canvi d’identitat als transgèneres i als matrimonis homosexuals. D’idees polítiques més aviat conservadores. La seva elecció suposaria un viratge cap al centredreta. Els verds, socis de govern dels nacionalistes, ja han avisat que, si guanya Forbes, trencaran la coalició. Ash Regan, de 49 anys, és la més desconeguda de tots tres. Era la secretària de seguretat comunitària, però va dimitir el mes de desembre passat com a mostra d’oposició a la llei dels transgèneres de la ministra principal, Nicola Sturgeon.
Pel que fa a la posició respecte a la independència, Yousaf i Forbes descarten les eleccions plebiscitàries i aposten per guanyar el màxim suport entre la població. Consideren que, després de la sentència del Suprem, l’única manera d’aconseguir una consulta és ampliar la majoria per poder pressionar el govern estatal. Regan és l’única que diu que el seu objectiu número u és la independència, però no especifica com ho vol fer, més enllà de pressionar la comunitat internacional.
Ash Regan assegura que el primer que farà si guanya serà convocar una assemblea nacional en què estiguin representats tots els partits independentistes, és a dir, l’SNP, els verds i l’Alba d’Alex Salmond, expulsat de l’SNP i enfrontat amb Sturgeon. De fet, se la defineix com la seva candidata dins de l’SNP, concretament l’anomenen “el lloro de Salmond”. Regan ha dit que readmetrà l’exlíder nacionalista al partit, si guanya. Igual que Salmond, Regan demana que s’aparti Peter Murrell, president del partit i marit de Sturgeon. El seu cap d’estratègia és Kirk Torrance, que va ser un dels fundadors juntament amb Salmond del Partit de l’Alba el 2021.
Descartada del tot la via catalana, l’únic camí ara és buscar el suport més ampli possible. Els 104.000 afiliats de l’SNP hauran d’escollir entre l’apropament pacient de Yousaf i Forbes, o el més agressiu de Regan (amb Salmond al darrere). Hauran d’escollir entre les polítiques socialdemòcrates de Yousaf i Regan o les més conservadores de Forbes.
El resultat se sabrà el dia 27 de març. Aquest serà el punt inicial per començar a desencallar la situació a Escòcia. Després se celebrarà la conferència del partit per decidir el full de ruta. El 6 de maig, el dia de la coronació de Carles III a Londres, hi ha convocada una marxa per la independència. Els organitzadors han demanat als tres candidats que diguin si hi assistiran si guanyen. Tots tres ja han dit que sí.
