Un any enfonsat en l’oblit i en la vergonya

“Us hauria de fer vergonya”, deia Mashooba Seraj, reconeguda defensora dels drets humans de les dones, en el que assegurava que era un dia negre per al seu país: “S’està destruint tot allò que hem construït amb tant d’esforç. Avui, l’Afganistan se’n va 200 anys enrere.” Seraj pronunciava aquestes paraules el 15 d’agost del 2021, quan els talibans acabaven de conquerir Kabul, capital de la nació, mentre els EUA fugien del país. La imatge amb centenars de persones que intentaven agafar-se al darrer avió militar nord-americà que deixava l’Afganistan retratava la desesperació que es propagava entre els afganesos. Un any després, els temors de Seraj i els seus conciutadans s’han corroborat.

Washington va allargar la seva ocupació militar durant vint anys i hi va invertir milers de milions de dòlars, però va marxar de l’Afganistan deixant-lo de la mateixa manera que se l’havia trobat el 2001. Els talibans van agafar el relleu en el poder amb una forta campanya de propaganda que assegurava que el grup havia canviat, que s’havia modernitzat i que no governaria amb la mà de ferro amb què ho havia fet en l’anterior etapa. Les potències occidentals, que sortien de l’Afganistan amb l’orgull ferit, s’ho van voler creure. Però ni el més gran dels desenganys podia amagar durant gaire temps la realitat que es desplegava sobre el terreny, on la por, la violència i la marginació esdevenien eines de control sobre la població.

“Els talibans venien contínuament a la meva cel·la i m’ensenyaven fotografies de la meva família. No deixaven de repetir-me: ««Els podem assassinar, a tots ells, i no seràs capaç de fer res per aturar-ho. Després de protestar, t’hauries hagut d’esperar aquest resultat»».” Les declaracions, fetes per part d’una activista afganesa que es manté en l’anonimat, són un dels testimonis de la darrera investigació amb què Amnistia Internacional denuncia el patiment de les dones a l’Afganistan dels talibans. “Les polítiques que aplica aquest grup impedeixen que milions de nenes i dones comptin amb el seu dret de viure vides segures i lliures”, explica Agnès Callamard, secretària general de l’organització: “Totes les mesures conformen un sistema de repressió que discrimina les dones en cada sentit de les seves vides: a l’escola, a la feina i a la llar”, hi afegeix.

Des del 23 de març passat, els talibans ho tenen més difícil per fer creure al món que els preocupa l’educació de les dones. Aquell dia s’havien compromès a reiniciar l’educació secundària per a les adolescents. Però, a darrera hora, se’n van desdir, i fins a dia d’avui.

L’escassa xarxa de protecció de la dona que s’havia construït durant vint anys d’ocupació internacional ha estat erradicada. En canvi, l’administració dels talibans ha creat nova legislació discriminatòria contra les dones per castigar-les en cas que no vagin tapades amb el burca, que es desplacin pel carrer sense un home que se’n faci càrrec o que mostrin oposició al règim. Sovint, aquestes conductes se sancionen amb càrrecs de “crim moral”.

Els nous dirigents van prometre una transició de poder pacífica si els seus predecessors col·laboraven amb el traspàs, però l’ONU denuncia que almenys hi hauria hagut 160 assassinats d’exmembres de l’anterior administració. El portaveu dels talibans, Zabihullah Mujahid, assegura que aquest tipus de publicacions són propaganda: “No hi ha assassinats ni detencions arbitraris a l’Afganistan”, deia a les xarxes.

Les detencions i les tortures públiques com a mode d’alliçonament col·lectiu tornen a estar a l’ordre del dia com ho estaven en el règim anterior al 2001. Grups sobre el terreny, com ara l’Observatori de la Pau Afganès, denuncien fuetades en places públiques, com la que va passar a primers d’agost a una plaça de Zabul, a l’est de l’Afganistan, on cinc persones acusades d’haver mantingut “relacions il·lícites” van ser fuetejades davant d’una audiència de 6.000 persones.

Explicar aquestes situacions, però, és una missió gairebé impossible. Al país han tancat més de 300 mitjans de comunicació durant els darrers dotze mesos, l’exili és una opció habitual entre activistes i periodistes i l’amenaça pública contra aquests sectors potencialment contraris al discurs oficial dissidents està normalitzada. Aquest estiu, el cos policial de la província de Takhar, al nord del país, ha afirmat que els periodistes que publiquin notícies contràries als interessos dels talibans seran investigats i jutjats.

La fam i la pobresa, que no havien desaparegut mai de l’Afganistan de l’ocupació, arriba a nous màxims. S’estima que més de tres quartes parts dels 38 milions d’habitants del país passen gana o estan en risc imminent de patir-la, mentre l’aïllament internacional a què Occident sotmet el país impossibilita que l’economia afganesa aixequi el vol, castigada amb altes xifres d’atur. El 97% de famílies pateix per proveir de menjar els infants i el 80% dels infants havien marxat al llit amb gana durant el darrer mes.

Una vegada més, la pobresa i la desesperació castiguen les nenes, a qui les seves famílies no tenen més remei que casar perquè almenys un membre de la família no passi gana. “Al país, hi ha una tempesta perfecta perquè el matrimoni infantil es propagui”, explica Stephania Sinclair, directora de l’organització Massa Jove per Casar-se: “Hi ha un govern patriarcal, una guerra, pobresa, sequera i nenes fora de l’escola. Amb tots aquests factors combinats, sabíem que el matrimoni infantil creixeria de manera exponencial.”