La ventafocs de la sanitat pública

Des de fa molts anys, l’atenció primària ha estat l’especialitat més maltractada de la sanitat catalana. Aquest greuge ja es produïa abans de la crisi financera global del 2008, però d’aleshores ençà s’ha evidenciat encara més. Les retallades han afectat les cobertures de les vacances, les baixes i les jubilacions dels facultatius i les facultatives del primer nivell assistencial. La falta de substitucions ha obligat a doblar jornades i a sobrecarregar les agendes ja saturades prèviament, i això ha abocat el personal mèdic a la fatiga extrema, el desencant, la frustració i la malaltia. La pressió de les consultes, per la mala gestió de les direccions, les gerències i els responsables polítics, ha acabat repercutint en la qualitat assistencial, amb menys diagnòstics oncològics precoços, pitjor control de patologies cròniques, deficient seguiment dels trastorns mentals i escassa identificació de noves necessitats assistencials.

Les reivindicacions legítimes i raonades fetes pel col·lectiu sempre han estat en benefici dels nostres pacients. Volem dedicar-los més temps per poder atendre’ls com cal i intentar reduir les llistes d’espera, però per assolir aquests objectius necessitem més recursos i més professionals.

Des de l’arribada de la pandèmia de la covid-19, la situació ha empitjorat de manera notable. En les primeres onades, es va desvestir l’atenció primària per reforçar l’atenció hospitalària i donar assistència als centres residencials de gent gran o amb dependència. Això va permetre poder atendre més casos greus als hospitals i donar millor cobertura a les persones grans, però va fer minvar de mans els centres d’atenció primària (CAP), que havien d’afrontar la seva feina diària sense cap reforç.

Les diferents onades no han fet canviar el criteri dels gestors de salut, sinó tot el contrari. Els períodes de menys impacte pandèmic només han servit per instar els professionals a treballar més en allò que no s’havia pogut fer abans, sota el pretext de la “responsabilitat”, com si aquesta no formés part inherent de la nostra professió. La tensió per tot plegat s’ha anat acumulant. La incertesa de la feina ben feta, la por a l’error i el cansament han anat calant en cada un dels professionals de la salut, i amb més virulència en els metges i les metgesses de l’atenció primària. Com va venir a dir el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, som els que som i no podem fer més amb els que som.

Aquestes últimes setmanes han estat catastròfiques. La xarxa s’ha col·lapsat per complet, registrant rècords diaris de visites relacionades amb la covid-19. Sí, s’ha col·lapsat, si no ho estava ja amb anterioritat, i no ha de fer por afirmar-ho. Ja és hora de dir les coses pel seu nom. La xifra de malalts atesos s’ha multiplicat per dos, tres i quatre, sense més personal, fins i tot amb menys efectius per les baixes de professionals contagiats pel coronavirus, i amb una organització que ha dedicat encara més recursos a la pandèmia, com a gairebé única atenció als CAP, bloquejant agendes i augmentant els serveis d’atenció urgent.

La situació del primer nivell assistencial no s’ha explicat correctament i no crec que sigui per desconeixement, sinó perquè queda malament dir que el sistema està desbordat. I ho està i ho continuarà estant, si no s’hi aboquen molts més recursos durant una llarga temporada. Després de dos anys de pandèmia, és impossible endreçar la demora en els controls, els diagnòstics i els seguiments de malalties comunes amb el mateix personal i els mateixos recursos.

L’atenció primària és a la unitat de cures intensives (UCI) i, si no s’hi posa remei, morirà. Cada cop som més els professionals que emmalaltim per estrès, depressió o burnout i, si no s’hi posa remei, tindrem un problema greu afegit. Sense una sanitat pública forta i equitativa per a tothom, i una porta d’entrada al sistema sanitari eficaç, no tindrem el país amb les garanties d’atenció sanitària que volem.