Iglesias o el frenètic tic-tac d’una sèrie

La política regala paradoxes entre el que es veu en públic i en privat, i una és que un líder sorgit del clam dels indignats del 15-M que va arribar com a novell al Congrés sempre va ser –i és– molt més inaccessible del que ho era un ministre del PP com ara Cristóbal Montoro amb majoria absoluta. Exponent del que es va batejar amb adamisme com la nova política, a Pablo Iglesias l’ha perseguit l’afició a les sèries polítiques, fins al punt que el seu últim pas ha estat imitar Philippe Rickwaert, el protagonista –encarnat per Kad Merad– de la francesa Baron Noir (sèrie recomanada al seu dia per Pedro Sánchez) que sacrifica la pompositat del poder conquistat a París per rescatar el partit local a Dunkerque. Més que l’homenatge al contingut d’una sèrie, però, el seu últim pas i l’estrepitós fracàs al bressol madrileny copien el frenesí del consum de temporades.

“Tic-tac, Rajoy. Tic-tac.” Aquest era l’avís que el 25 de gener del 2015 enviava l’emergent Iglesias al capdavant de Podem, que va donar la campanada a les europees del 2014 (cinc escons) i que va moure l’establishment a precipitar l’abdicació de Joan Carles I en favor de Felip VI per por que el PSOE i el PP perdessin la majoria al Congrés. “El cel no es pren per consens. El cel es pren per assalt”, advertia en una assemblea ciutadana el 18 d’octubre del 2014. “Quan els del PSOE governeu no feu el que heu dit abans”, va dir a Sánchez en el debat electoral del 7 de desembre del 2015. “Soc molt més coherent que Tsipras”, rebatia Sánchez. Quan el 22 gener del 2016 Felip VI rebia Sánchez, Iglesias li dictava el govern i s’adjudicava la vicepresidència i el CNI: “Crec que he d’assumir la vicepresidència del proper govern del canvi.” L’aspiració de ser vicepresident va convertir el 2019 en any inhàbil per la repetició electoral. Assolida la vicepresidència de Drets Socials, hi ha durat només catorze mesos. Com si tot en la seva vida es consumís al ritme d’una sèrie, fins i tot les assemblees reben títols de temporades: Vistalegre I, Vistalegre II...

En l’hora de l’adeu i amb el botí pírric de ser cinquena força amb deu escons, Iglesias va fer balanç: “No contribueixo a sumar, no soc una figura política que pugui contribuir a fer que la nostra força política consolidi el seu pes institucional. M’he convertit en un boc expiatori que mobilitza els afectes més foscos i més contraris a la democràcia.” El focus apunta ara a Yolanda Díaz (“pot ser la propera presidenta del govern”), Irene Montero i Ione Belarra. “Podem ha posat fi al bipartidisme i a 80 anys d’exclusió de les nostres idees al Consell de Ministres”, celebrava. Als 42 anys i esgotat per l’assetjament personal i familiar, la seva cita de Silvio Rodríguez (“Yo no sé lo que es el destino, caminando fui lo que fui”) no descarta un futur retorn.