Pena de mort

O pena capital, segons el llenguatge jurídic. Queden pocs estats al món que considerin que tenen el dret a treure la vida als conciutadans. Entre ells destaquen els estats àrabs del Golf, tan amics dels reis d’Espanya i de Florentino Pérez. És clar que aquests estats també consideren que ja n’hi ha prou tallant-los el braç amb una destral a la plaça pública, davant d’un públic interessat en aquests espectacles tan educatius. Tots morim, al cap i a la fi, però algunes vegades la mort s’avança no naturalment, per accidents o per la infecció del coronavirus. En el cas de la pandèmia, la pena de mort s’ha aplicat a milers de persones que no se la mereixien perquè no havien fet res de mal. El virus ha viatjat sense tenir en compte fronteres oficials, races, el color de la pell o el nivell de cultura de l’infectat, i ens està donant una lliçó d’humanitat, gràcies a la qual es veu molt clar que tots els homes i les dones som iguals davant del virus, davant dels governants o davant de Déu, els qui hi creiem.

A casa nostra, la pandèmia ha creat tres tipus de reaccions: els qui tenen un parent o amic proper que ha mort per la infecció o ha estat a punt d’anar a veure sant Pere; els qui no tenen amics ni parents infectats però que són ciutadans intel·ligents amb sentit de responsabilitat, que fan cas de les normes donades pels serveis públics; i aquells que es miren el virus de lluny, que han tingut la sort de poder viure’n al marge i que quan els ofereixen la mà agafen el braç sencer i no fan cas de les normes de les autoritats. Alguns poden pagar cara aquesta actitud i també ho poden fer pagar car als qui fan bondat i no han buscat la infecció o la mort.

Però l’article està dedicat especialment a aquelles persones a les quals s’aplica la pena de mort en forma de deixar-los morir de fam o de pobresa extrema: algunes d’elles ocupen alguns nuclis a casa nostra, però sobretot les trobem en enormes zones del Tercer Món.

És una lliçó tan clara, la que rebem ara, que qui no la veu és que no la vol veure. No pot ser que el planeta Terra –ja em perdonaran, però estic rellegint Asimov– tingui milions dels seus habitants al continent africà, en una bona part del continent asiàtic, a l’Amèrica central i a la del sud, que moren perquè no tenen menjar o perquè s’han fet un tall a la cama, se’ls ha infectat i han rebut la pena de mort perquè no tenen antibiòtics. Les desigualtats són esborronadores. He tingut la sort o la desgràcia de viatjar per l’Àfrica subsahariana, del desert i de la jungla, i sé de què parlo. Els seus governs, dictatorials o amb una aparença de democràcia –una situació política regalada per les potències colonials europees–, manen sobre una població desestructurada i amb un nivell de cultura baixíssim.

Qui aplica la pena de mort a aquesta gent? En alguns casos, els mateixos governs, com a resultat d’una tradició primitiva. Però en la majoria dels casos la responsabilitat és dels països rics o, si voleu, relativament rics de la resta del món. Jeffrey Sachs, un economista que espero que rebi el Nobel, diu que la fam al món es podria fer desaparèixer amb l’1% del PIB brut dels països que es diuen civilitzats. Al marge de diners, caldria aportar-hi cultura i ensenyament, com si es tractés de fills petits, i amb organismes internacionals al davant. Si després de la Covid-19 no ho fem, no tenim perdó. Que no es digui que no apliquem la pena de mort.