Vida i mort a la trinxera de la Covid-19

Dotze dies de mitjana

La mitjana de dies a l’UCI per coronavirus és d’entre dotze i catorze. “És una malaltia molt llarga per als greus”, constata el pneumòleg. No tot són finals feliços, és clar, però els que evolucionen favorablement poden passar a la unitat de cures intermèdies, on se’ls retira la traqueotomia i es treballa sobretot la respiració i els músculs, ja que sovint surten de l’UCI molt debilitats i requereixen molta atenció, per bé que ja no depenen de tractaments de suport vital, com la respiració assistida o la diàlisi.

Hi ha malalts que estan en habitacions individuals, però a l’antiga UVIR les mampares de vidre separen la recepció i el passadís, ple de carros amb ampolletes als calaixos per a reanimacions, dels espais destinats als pacients, enquadrats al mig d’un pantocràtor de tubs, vies, bombes per subministrar medicació i respiradors per si requereixen ventilació mecànica. La majoria es mantenen adormits: els adormen perquè es deixin portar pel respirador.

Rere el vidre només hi entren els professionals vestits amb els famosos equips de protecció individual (EPI): gorres, mascareta, ulleres, guants... “És molt pesat, ho complica molt perquè els equips són molt poc còmodes i fan molta calor un cop te’ls poses; si poguéssim visitar aquests malalts sense haver-nos de posar l’EPI cada vegada seria més fàcil, però l’aïllament ho condiciona i és imprescindible”, explica Sibila. La Covid-19 ha propiciat que els professionals sanitaris hagin hagut de treballar de forma més conjunta, hagin fet més pinya i s’hagin conegut molt més entre ells. De vegades els metges aprofiten l’entrada al box per fer tasques que habitualment fan els infermers i a l’inrevés, per preservar al màxim l’entorn.

Els fisioterapeutes hi van passant per moure les extremitats dels ingressats i cuidar-los els músculs i les articulacions. Entre una banda i l’altra del vidre, les infermeres es comuniquen amb una mena de walkie-talkie. “No entrem tant com voldríem, els pacients són molt pacients”, redunda la infermera Ainhoa Fontana.

Al llarg del dia circulen per la UVIR per torns entre vint-i-cinc i trenta treballadors mèdics. El Clínic, com la resta d’hospitals, ha augmentat molt el personal assistencial. Ha duplicat les guàrdies (abans hi havia dos pneumòlegs per guàrdia i ara n’hi ha quatre, un adjunt i un resident porten blocs de cinc malalts) i hi ha una infermera per cada dos ingressats, ja que són molt demandants, particularment a cures intensives.

Desconnectar es fa difícil. Sibila corria ultratrails i troba a faltar molt l’esport. El doctor Badia hi ha dies que està tan cansat quan arriba a casa que comença a llegir alguna cosa que no tingui a veure amb salut i s’adorm de seguida. El dia a dia és molt llarg. Els metges s’hi posen a quarts de nou del matí i no acaben, caps de setmana inclosos. Tothom treballa més hores sense mirar el rellotge. “És de les coses bones, si es pot dir així, de la pandèmia, que ha tret el millor de molta gent”, valora Sibila. “Hem fet moltíssimes hores, però el cansament no ve d’aquí, és més un cansament emocional, de situacions molt tenses”, hi afegeix. I és que les famílies, que no poden acompanyar els malalts in situ, ho viuen també amb molta angoixa.

“Realment és un moment molt excepcional, no estàs preparada per a una situació com aquesta, vas aprenent i et vas adaptant; estem preparades potser a comunicar-nos millor, però no a ser l’única comunicació que tenen els malalts”, reconeix la infermera Cèlia Garcia, convertida en cordó umbilical entre els pacients i els parents: “Al final som la companyia que tenen, cal ser-ne conscient i posar-hi una mica de la nostra part.” A les famílies les truquen cada dia a la mateixa hora i intenten acostar el telèfon a la porta, si el malalt pot parlar, perquè es comuniquin. Alguns companys fan videotrucades amb els mòbils introduïts en bosses de plàstic. Hi ha personal que se n’encarrega específicament.

“Teníem precedents històrics, com la pòlio, que va donar naixement a les UCI tal com les coneixem avui en dia, però, personalment, hem treballat molt tota la vida però no esperàvem viure una situació d’aquest tipus”, admet Badia. Fins que un dia va aparèixer per la porta del Clínic la considerada pacient zero de Catalunya, una noia de 36 anys que venia d’Itàlia i es va notar símptomes. Es va estar a la unitat de vigilància intensiva, que disposa d’una estructura que permet aïllament d’alta intensitat amb dobles mampares. És on es van tractar infectats d’Ebola i altres malalties poc habituals molt contagioses.

Això no vol dir que no hi hagués casos no detectats al mateix temps al Clínic o en altres hospitals, per bé que quan es parla de grips mal diagnosticades els metges puntualitzen que aquest any s’han mort força pacients de grip: “Hem tingut grips que eren grips, el frotis que fem per la grip et diu que és grip.”

La manca de familiars, de consultes externes i d’una part del personal de l’hospital que està fent teletreball fa que el silenci s’apoderi dels passadissos, fins a les vuit del vespre, quan alguns treballadors treuen el cap per les finestres del carrer Casanova per saludar els veïns que els aplaudeixen. “S’agraeix molt –elogia Sibila–. No m’he trobat amb la situació que els veïns em mirin com a possible contagiós, els meus veïns em donen les gràcies.” I els que no ho són, també.