Opinió

CONFINATS

El hàmster

DIA 33

Anys enrere tenia una amiga –de fet, fa temps que no hi parlo, però confio encara tenir-la– que un bon dia em va sorprendre anunciant-me que ho deixava tot, que deixava la feina –i tenia una bona feina, tot i que intensa–, i que se n’anava a viure a l’estranger, a Suècia, amb el seu xicot. Sense feina, sense coneguts allà i sense res. Em va parlar de començar de nou. “Saps què passa? Com més treballo, més feina tinc. I no l’atrapo mai. Tinc la sensació d’estar pujada en una roda, com el hàmster de la gàbia, que pedala i pedala i sempre és allà mateix.” Me’n vaig recordar, d’ella, l’altre dia tot pensant en el coi de virus. Pensant en com ho ha aturat tot. Fa quatre dies, tots anàvem amunt i avall. Cotxes i més cotxes, avions i més avions. Treballar per viure, però també per anar de vacances a l’altra punta de món, i per comprar de tant en tant –parlo per mi, és clar– coses innecessàries. Ara els avions són a terra, les botigues, tancades i, malauradament, moltes feines també. Hem baixat de la roda de cop, d’una plantofada. La meva amiga, em sembla, tenia raó.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.