Reflexió sobre l’estat del benestar

La insòlita i imprevista situació actual, més enllà de posar en evidència la necessitat de reforçar la recerca biològica, sanitària i farmacèutica, ha portat a una situació d’estrès límit els estats del benestar europeus. A partir de mitjan segle XX vam dibuixar un món en el qual intentàvem que la població, tota ella, comptés amb el màxim grau de seguretat, garantia de drets fonamentals i benestar. Segurament, l’exigència més avançada dels ideals de solidaritat i d’igualtat de la història de la humanitat. No per casualitat, aquest horitzó d’òptim social sorgeix com a repte compartit després d’una de les més grans catàstrofes conegudes com va ser la Segona Guerra Mundial. És després d’un daltabaix d’aquelles dimensions –que venia com a seqüela de la terrible Primera Guerra Mundial– quan s’assenta un consens sobre prioritats col·lectives i sobre la idea de contribuir entre tots al benestar de tots. L’estat del benestar com a ideal socialdemòcrata, amb formes i intensitats diverses, és un joc convencional que es basa en una forta pressió fiscal sobre persones i societats i en el retorn públic a la societat d’un nivell de prestacions socials que avui es mouen al voltant del 29% del PIB (Eurostat, 2017). Es tracta d’estalviar a les famílies que hagin de cobrir amb els seus ingressos individuals les grans despeses de malaltia, vellesa, atur, discapacitats, atenció a la infància, habitatge, exclusió social. És aquesta la clau que dona seguretat de futur a la població, amb menor o major grau, és clar, segons el nivell de perfecció que hagi assolit l’estat del benestar en cada país. I és per això que per respondre la pregunta de com l’actual crisi afectarà no només la salut sinó també la vida quotidiana de les persones i les famílies, hem de pensar en com volem que sigui en el futur l’estat del benestar i si en tenim prou amb l’actual.

Quatre dades ens mostren diferències significatives entre països: 34,1% del PIB en protecció social pública a França, 30% a Finlàndia, 29,7% a Alemanya, o 29,3% als Països Baixos, mentre que a Espanya som, amb el 23,4%, a la cua d’Europa. Disposaríem de més de 70.000 milions d’euros si ens apliquéssim la mitjana europea, o de 139.000 milions d’euros addicionals si anéssim al nivell d’exigència francès. I això ens permetria capgirar folgadament el ridícul 0,1% del PIB que destinem a despesa pública en habitatge –la gran menystinguda dins el context de protecció social– que impedeix dur a terme una política d’habitatge seriosa. Sembla que el reial decret llei 11/2020 ha entès que cal reenfocar aquesta política amb mesures molt exigents per al conjunt de la societat però també amb augment significatiu dels pressupostos públics. Però encara hauran de créixer molt més si no volem que demà s’accentuï la bretxa de desigualtat residencial que tenim oberta com una nafra des de l’any 2008.

La resposta a com ens en sortirem rau, per tant, en gran mesura en un pacte d’estat que renovi el consens sobre la necessitat d’enfortir l’estat del benestar; per cert, contra veus que venen sostenint des de finals dels anys vuitanta que és excessiu i innecessari.